Durant el confinament de la primavera passada, una de les situacions que em va semblar d’allò més grotesca va ser la campanya desinformativa sobre Suècia que es va dur a terme arreu d’Europa, a fi i efecte de desacreditar-ne el model propi i independent que havia adoptat el país escandinau a l’hora de combatre la pandèmia de COVID-19. Així, durant els mesos d’abril, maig i juny, sovintejaven les notícies tant a la premsa escrita com a les ràdios i televisions del continent sobre la pretesa bogeria sueca, i, amb un estil d’allò més barroer, es projectaven xifres absolutes de malalts i morts completament descontextualitzades, o bé, fins i tot, es comparaven amb les xifres dels països veïns –Finlàndia i Noruega, bàsicament–, alhora que s’evitava de comparar-les amb les xifres del mateix país on s’emetia la desinformació de torn. A més, quan es feia referència a les morts de Suècia, no hi havia gaire veus que precisessin amb rigor que la majoria d’aquestes defuncions s’havien esdevingut durant els primers dies o setmanes de pandèmia, especialment gent gran, a causa d’errors en la gestió dels centres geriàtrics i l’atenció domiciliària, errors reconeguts per les mateixes autoritats sanitàries del país.
Un dels pocs opinadors de casa nostra que recordo amb un discurs alternatiu sobre aquest afer va ser John Carlin, amb diversos articles a La Vanguardia que qüestionaven obertament les crítiques ferotges al model suec. El 31 de maig passat, Carlin afirmava que “Estocolm no ha patit pas més que Barcelona; és a dir, la catàstrofe anunciada del no confinament suec encara s’ha de veure.”. Llevat aquestes honorables excepcions, del març passat ençà, Suècia ha hagut de suportar una pressió internacional sense precedents per haver fet ús legítim de la seva sobirania nacional i optar per mantenir fermament la seva política de no obligar a confinar-se, no obligar a tancar negocis, no obligar a tancar escoles, no obligar a tancar hotels i restaurants, sinó esmerçar els esforços a protegir els més vulnerables i transmetre a la ciutadania la importància de prendre les precaucions individuals i col·lectives pertinents. Màxima confiança en l’individu i la seva llibertat, d’una banda; màxima atenció i protecció per a la població de risc, de l’altra.
De totes les reflexions dels experts suecs d’aleshores, en recordo dues d’especialment interessants. En primer lloc, quan Suècia era interpel·lada per la premsa estrangera a propòsit de la seva controvertida resposta a la pandèmia, els suecs asseguraven que el coronavirus no era quelcom de dos o tres mesets, sinó que calia assumir que era un virus que romandria entre nosaltres perpètuament o, almenys, sine die; i que, per tant, l’avaluació de la gestió d’uns o d’altres països calia fer-la al cap de cert temps, amb un mínim de perspectiva. És a dir, que calia esperar prudentment per veritablement poder demanar i retre comptes a uns i altres, vist que en ple mes de maig o juny podia semblar que la resta de països europeus tenien controlada la pandèmia, per bé que aquella percepció no era sinó una mena de miratge, producte d’haver confinat tota la població a la força, un miratge que en tornar a la normalitat toparia amb la crua realitat. En resum, que, com dirien els espanyols, quién ríe último, ríe mejor.
Sobre aquest primer punt, crec que les xifres canten. Avui, a Suècia, la majoria de la població fa vida plenament normal, sense màscares, sense negocis aturats, sense bars ni restaurants amb la persiana abaixada. Els casos detectats per cada milió d’habitants són la meitat que els que tenim a Catalunya i, amb una població de 10 milions de persones, la xifra absoluta de morts per coronavirus és pràcticament la mateixa que la del Principat, amb una població que no arriba als vuit milions a casa nostra.
La segona reflexió que vaig trobar encara més punyent anava adreçada a la resta de països europeus. En ser demanats sobre per què Suècia anava contracorrent respecte a la resta, especialment pel que feia a la negativa d’imposar confinaments a la població, la resposta d’algunes veus expertes d’aquell país em va semblar providencial. Segons ells, Suècia va decidir d’aplicar un model propi i independent, basat en els consells, anàlisis i reflexions dels experts del país, que no van sucumbir a les pressions, interessos i influències d’altres bandes, sinó que van dissenyar un model genuí d’acord amb la realitat del país, ben diferent de la xinesa. En canvi, creien que els confinaments europeus s’havien estès com una mala cosa arreu del continent no pas per conviccions o evidències estrictament científiques o sanitàries sinó, més aviat, per raons purament polítiques. Amb altres paraules, venien a dir que a partir del moment que un o dos països europeus decidiren unilateralment de copiar el model asiàtic, els països de l’entorn van sentir immediatament la pressió damunt seu d’haver de fer el mateix si no volien ser criticats. A partir d’aleshores, els governs europeus van témer que si en lloc de seguir les mateixes estratègies i indicacions dures que adoptaven alguns estats veïns, provaven mètodes alternatius, corrien el risc que els resultats sanitaris del seu país no fossin prou bons i la ciutadania els castigués electoralment. Per contra, van deduir que si copiaven el que feien els –suposadament– primers de la classe, tant si les coses anaven bé com si no, tindrien les espatlles cobertes. És a dir, que els polítics europeus, llevat Suècia, van prendre les decisions pensant bàsicament en llurs cadires més que no pas en la salut de les persones i l’economia.
No fa ni un mes, Kim Sneppen, professor de Biocomplexitat de l’Institut Niels Bohr de Copenhaguen, reconeixia públicament que “existeixen senyals que els suecs han obtingut certa immunitat”. En una línia similar, el primer d’octubre passat, Thomas Erdbrink, al New York Times, sentenciava clarament que “En encetar-se la pandèmia, tothom va criticar Suècia. Ara, sembla que han controlat el virus.”. Jo no sé si ara tot d’una ens haurem de fer els suecs. Però el que és evident és que a casa nostra n’hi han molts que amb les dades de Suècia s’han fet els longuis. I no té perdó.
