Fa temps vaig pensar d’escriure un llibre que es digués Bartlebys del futbol. M’agafaria a la idea que fa circular Vila-Matas a Bartleby y compañía, un catàleg lliure d’escriptors d’una sola obra però de gran impacte o d’autors sobtadament interromputs. Éssers que viuen instal·lats en l’eclipsi. I aquest concepte mal·leable de Bartleby l’aplicaria al món del futbol, sempre tan frisós d’atapeir el cel d’estrelles inaudites, on és fàcil trobar casos de futbolistes que havien de marcar una època i que, a l’hora de la veritat, van ser un coet que fa figa a mitja pujada. O no van triomfar tant o van tenir una carrera lluny de les expectatives amb què els havien abassegat. En aquest cabàs frondós com un bosc de bruixes i bandolers hi podria haver un Christiansen (davanter hispanodanès que va debutar abans amb la selecció espanyola que amb el primer equip del Barça), un Krkic (rècord de gols en totes les categories inferiors del Barça) o un Richard Witschge (migcampista escardalenc que va passar pel Barça de Cruyff sense pena ni glòria).
Aquests presumptes Bartlebys del futbol m’han tornat a la memòria amb una breu nota que he pescat sobre un jugador crescut a la Masia, Joan Román, que juga a la segona divisió polonesa. El fet que l’ha convertit en noticiable és el seu rebateig: el jugador, de 27 anys, ara es fa anomenar Goku Román, en honor a l’heroi animat de Bola de Drac. Ha triat aquest nom pels “valors” que per a ell encarna Son Goku (els tremolins del sentit dels valors el deixarem per un altre dia): hi veu “perseverança, empatia, creixe’s davant dels obstacles, llum i positivitat”. Les raons singularment zens m’han encès una llumeta emparentada amb els Bartlebys: la quantitat de futbolistes que no han arribat a estrelles, potser ni tant sols a jugar a primera divisió, però que al final han trobat la manera de fer el seu camí. I una via de guanyar-se la vida i fins i tot de trobar-se a gust fent de Son Goku de segona a Polònia. Són uns altres herois. Amb el futbol sembla que tot es veu més clar. Em pregunto si no ens hem acostumat massa que els mitjans i el sistema de funcionament ens tracti com un àlbum de cromos i ens enfiti amb grans èxits, com si la vida corrent fos llums de neó, cridòria i coloraines. Entremig de la vida mateix d’algú que pugui conrear un cert triomf, s’encletxen moments de tot, neguits i dubtes, esforç i fatigues, que compten, que formen part del joc.
Al setembre vaig llegir una entrevista a l’actriu i cantant Leonor Watling on deia: “Hi ha alguna cosa que ni els entrevistats ni els mitjans de comunicació estem comunicant bé: la realitat de la vida diària”. Ho deia per explicar per què no era el seu moment de fer teatre: ara tenia fills amb qui volia estar.
A vegades s’explica la trajectòria d’algú com un balanç de resultats, com els títols de la temporada, sense que es distingeixin les giragonses del camí, com de llarg, costerut o al·lucinat ha estat. Entremig passen coses i sovint queden a l’ombra perquè el sistema reclama aparador, teca cruixent, kit-kats que espeterneguin, material fàcilment manufacturable en màrqueting d’un moment, que ja no estem per tenir memòria. Però es dona la circumstància que per construir alguna cosa més enllà d’un kit-kat cal memòria, resistència i temps. Ara, si recuperés aquells Bartlebys del futbol, voldria que m’expliquessin els detalls del seu transitar lluny del carril central, com van entomar la impressió d’eclipsi de portes enfora i la certitud, alhora, de caminar per altres clarianes que els eren útils. Em desperten curiositat les concrecions i no el fum: les peripècies del nou Goku o les d’aquell rodatge aturat en sec pel confinament i que ara se’n torna a sortir. M’interessen les infermeres que es van passar la primavera crua sense veure els fills o un club de lectura entusiasmat davant les Calaveres atònites de Moncada. Coses concretes que passen i queden a l’ombra. Però han passat.
