El President Torra ha estat inhabilitat pel Tribunal Suprem per retirar una pancarta a destemps. Una constatació més de l’extrema severitat i zel d’una justícia colonitzada per uns funcionaris de l’estat alineats amb la dreta espanyola. Profundament jacobina i anticatalana.
Però allò que inhabilita la construcció de la República Catalana no és pas aquesta sentència que els grans sindicats, CCOO i UGT, han considerat desproporcionada. Allò que la inhabilita és la desorientació d’un nacionalisme que amb la seva praxi, en absència d’estratègia, torpedina la voluntat de ser majoria, de ser més i més forts en tots els àmbits. Jordi Cuixart, líder d’Òmnium Cultural, posava l’accent en aquesta desorientació, en una recent valoració. Assenyalava genèricament els partits com si aquesta desorientació no afectés tant, o per igual, a les grans entitats, avui amb plantejaments antagònics. Cuixart potser no ha llegit l’Esperança i llibertat de Raül Romeva. O tal vegada, sí. Perquè els arguments que han exposat reiteradament Cuixart i Romeva s’assemblen com dues gotes d’aigua. Però qui sens dubte ha llegit Romeva és el juntaire Jordi Sánchez, que en una recent entrevista a Can Basté va afusellar literalment els arguments que l’exconseller d’Exteriors exposava al seu primer llibre, dels tres que ja ha escrit a la presó. El darrer, Ubuntu.
La contradicció insalvable de Sánchez radica en allò que admet i allò que acaba fent. Quan ets membre (d’una bicefàlia dirigent) d’un partit que exhibeix una puresa estètica per sant i senya i simultàniament exerceixes de crossa del PSC per impedir tota alternança a la regió metropolitana, no només exhibeixes una flagrant contradicció amb la qual convius sense ruboritzar-te. És que no has entès res o senzillament no ho vols entendre. O malgrat entendre-ho, no ets capaç de passar de les paraules als fets. I ja és dit que no hi ha més cec que el que no hi vol veure.
Quan no vols integrar que estratègicament un dels principals reptes, si no el primer, passa per disputar al PSC els bastions metropolitans, pots semblar un neci. Però sobretot t’erigeixes com un destorb. Com vols enfortir l’independentisme si quan els teus vots valen alguna cosa només els has fet servir per retre’t davant un PSC que, per primer cop, ha vist com la seva hegemonia metropolitana era contestada?
Com es vol fer camí cap a la República sense una majoria republicana incontestable si damunt celebres l’1 d’Octubre, com a colofó, fent fora una alcalde republicà de bracet del PSC i del PP? El súmmum, una propina absurda. Si allí on més imprescindible és construir una majoria republicana, per guanyar el país sencer, decideixes apuntalar-hi el PSC, és que mentre ens parles de grans i nobles objectius, la teva praxi els impedeix. Que la també juntaire Elsa Artadi no ho vegi, que en una recent entrevista considerava aquesta disputa metropolitana gairebé trivial, és comprensible. La seva és una tradició política que respon al país dual de PSC i CiU. Però que Sánchez hi passi de puntetes és preocupant.
Qüestió a banda, ara que fins i tot el partit de Puigdemont i Sánchez admet públicament que cal seguir sumant i ser més, com es fa compatible aquest propòsit centrifugant milers d’aquells (amb el trencament de Junts/PDCAT) que també hi eren l’1 d’Octubre? Si admets que cal sumar però alhora en la teva praxi partidista vas esporgant el teu entorn, la contradicció no pot ser més evident. Quan les garrotades amb els que has compartit trinxera semblen una prioritat, on pretens arribar? Però a quina mena de majoria aspires? A qui pretens sumar per ser més? Artur Mas (de qui Jordi Sànchez en va ser un lleial acompanyant) predicava la Casa Gran del Catalanisme. Però els que n’han pres el relleu semblen fer-hi la Casa dels Purs. I és així que en absència d’arguments es tira d’ocurrències, del jugadamestrisme. O s’apel·la a una confrontació, sense més, afegint a posteriori intel·ligent per la necessitat de matisar davant tanta improvisació i desorientació estratègica
Romeva explica sovint que no disposem d’una manual d’instruccions sòlid per definir un full de ruta i apunta a la necessitat de disposar d’un GPS, per definir el camí en la foscor. Romeva veu en Junqueras aquest home, la mirada llarga, el jugador d’escacs que aventura les properes jugades. En tot cas, allò determinant és la voluntat de sumar, com apuntava un pujolista de pedra picada com Josep Espar Ticó, quan sentenciava que precisament perquè vol la independència dedicaria els darrers anys de la seva vida a ser més. Ser més, una majoria sòlida, és imprescindible. I precisament per aquest motiu la prioritat ineludible passa per créixer a la regió metropolitana i disputar al PSC l’hegemonia les grans ciutats, els seus bastions. El PSC ho sap i per això veu en els republicans l’amenaça i l’adversari mentre ha trobat en Junts un aliat oportunista i imprescindible.
