Avance per un caminet de l’Albufera. Els camps d’arròs són a punt de segar i les espigues colltortes, vacil·len pel vent de ponent, eixut i càlid. La meua ombra es projecta sobre els camps, allargassada, i el cel blau s’ompli d’agrons i esplugabous, volant majestuosament, amb el contrapunt en ziga-zaga de les darreres oronetes. En un camp hi ha un arpellot, fent revolades, més acrobàtiques que efectives. Al Tremolar els camps d’arròs hi arriben fins a les mateixes cases del llogaret, i alguns d’ells fan més l’aspecte de solar que de cultiu. Però allí hi són: en un d’ells el llaurador hi ha posat, enganxat d’una canya, una milotxa amb forma d’esparver, que aleteja freturosament al vent de ponent. Imagine que és per a espantar els estols de tudons, els que han quedat de la cacera d’aquests darrers dies, i que s’han arreplegat a aquests camps, preparant-se per a la gran travessia.
M’enfile tot al llarg de la séquia del Rabisanxo, i m’agrada veure les cases de cultiu amb la seua era, restes de quan segar era un treball molt més llarg, de quan les màquines no ho feien tot. Un molló, al terme d’Alfafar, indica els límits de l’Albufera al segle XVIII: alce la vista i sols hi veig camps d’arròs. Això vol dir que l’Albufera fa només tres-cents anys era almenys el doble del que és ara, que la dessecació al segle XIX, que tan bé explica Vicent Blasco Ibáñez a les seues novel·les, va ser brutal i implacable. Mai no imaginem la magnitud de la desfeta fins que ens enfronten in situ als seus efectes: allí, junt a aquell molló, costa d’imaginar quants carros i barcasses amb terra hagueren de portar per a produir aquella dessecació. L’Albufera podria ser encara més bella del que és, encara més emocionant i majestuosa, si no s’haguera produït aquella colossal transformació. És clar que aleshores allò era el progrés, i fins i tot el botànic Cavanilles advocava per aquestes obres, per a acabar amb el paludisme i enriquir els pobles amb bons cultius, amb terres ben fèrtils. Cavanilles animava a la bonificació de les marjals i aiguamolls valencians, i el mateix va passar a tants altres llocs del país, en especial a les terres de l’Ebre. La malària atacava sense pietat els pobladors, capficats en la misèria més indescriptible i vivint en barraques insalubres. El que ara és mostra turística, que recrea una forma de vida entranyable, abans era fang, misèria i malaltia.
Mentrestant, els blauets surten al meu pas i volen esperitats per la séquia del Rabisanxo, alliberant el seu crit agut d’alarma. Alguns sobrevolen els camps d’arròs, com una fulguració blava sobre aquell pa d’or vegetal. Tres galls de canyar creuen el caminet, amb el seu pas pompós sobre aquelles potes de corall roig i en descobrir-me fan un revolada, maldestra i gallinàcia, un rere l’altre, fins a un rodal de bova. Soc ja quasi al Motor de Capa, on s’obre el llac majestuosament, aquest dia grisenc i picat per la ponentada. Pense que de vegades no som prou conscients de la nostra sort, i no gaudim suficient d’aquests instants, no celebrem prou haver nascut en aquest temps, que ens permet valorar plenament l’espectacle de la natura. Fa un parell de segles ens hauria semblat d’allò més natural i necessari aterrar l’Albufera. I fa menys encara, destruir el Saler i construir blocs d’apartaments, i en les seues pinedes més esponeroses instal·lar un zoològic. Comptat i debatut, com hem avançat! Si més no sabem que tot allò, aquelles marjals, és important. El molló de l’Albufera és una fita no sols geogràfica, sinó també una reminiscència d’un temps de misèria sortosament passat per a sempre.
