Vam haver d’esperar més de trenta anys a poder llegir en català Ceci est la couleur de mes rêves, la conversa entre Joan Miró i George Raillard que va tenir lloc entre el 3 i el 8 de novembre de 1975, a Son Abrines, a Palma. Entre teles i coses, entre pintures i objectes arreplegats pel carrer, Raillard i Miró van parlar de pintura, de poesia, de música, d’escultura, d’exili, dels cadàvers de la política cultural, de mercat, de censura, de feixisme, de Mallorca, de Catalunya, de surrealisme, de muntanyes, d’animals, de vida, de foc, de merda, de somnis, de colors, de matèria i, més que no pas de la història de l’art, de la història de l’home.
Parlaven amb una contundència extremadament tranquil·la. Com parlen els savis. Amb la ràdio encesa. Tot esperant la mort de Franco. «Diríeu que hi ha alguna cosa que esclata, en l’actualitat [...] Franco s’està volatilitzant», diu Raillard. «Això mateix: “Fot el camp! Fot el camp i no tornis mai més!” Sí, Ubú que peta», respon Miró. Mostrant-ho més que no pas dient-ho, Miró va ser sempre com «un punxó coent, roent, clavat al tronc de l’Espanya sotmesa al podrimenter franquista», explica Raillard, crític literari, un dels fundadors de la Universitat París-VIII i director de l’Institut Francès de Barcelona entre el 1964 i el 1969.
No va ser fins al 2009 que Lleonard Muntaner va publicar la traducció al català que en va fer Joaquim Sala-Sanahuja a la col·lecció Traus, que dirigia Arnau Pons. És curiós que a Catalunya ningú no hagués publicat abans aquesta conversa monumental, enregistrada a Mallorca poc després de la gran exposició retrospectiva del Grand Palais de París i poc després de la inauguració de la Fundació Miró, a Barcelona. Amb tantes commemoracions com es fan i amb tants diners com s’hi destinen a algunes, no només costa de creure que ni tan sols als deu o als vint anys de la mort d’un dels catalans més internacionals que hi ha hagut no es traduís aquest llibre, sinó que no es considerés d’allò més urgent de comptar amb aquestes pàgines com a document de cultura imprescindible.
Tenint en compte que Miró es presta poc a l’anècdota i que va dedicar més de cinquanta anys a pintar molt i a parlar poc sobre allò que pintava; tenint en compte que, tot i el rebuig que li provocaven els manifestos histriònics dels artistes, i tot i la modèstia extrema de les seves poques declaracions, estava tan convençut de la força pertorbadora del seu art com d’allò que s’esperava de l’espectador ¾que gosés endinsar-se, entre formes, matèria, colors i traços, en l’aprenentatge de la llibertat¾, tenint en compte la immensitat artística i humana de Miró resulta bastant insòlit que en un país llavors en reconstrucció (i, més recentment, en un país que es pregunta què és i en què vol convertir-se) no s’hagin destinat uns quants esforços per tal de fer arribar aquesta obra a un dels llocs on diria que fa més sentit: a l’institut, a l’escola. Perquè tal com explica Maria Bohigas en aquesta entrevista, si vols construir una societat que de mica en mica esdevingui una cosa que s’assembli al que tu consideres que és un país, el teu forn és l’institut i l’escola.
Deixar El color dels meus somnis només en mans de quatre especialistes i de quatre més que el llegeixen gairebé per casualitat (entre els quals m’hi incloc)em sembla una manera d’homenatjar allò que el pintor detestava més d’aquest món: la desídia mental. No m’imagino gaires obres més potents que aquesta per parlar d’art i d’història i, al mateix temps, per parlar de parlar, per parlar d’escoltar i per parlar d’actuar. I ja és això, no, el que també s’hi va aprendre a l’institut i a l’escola?
No crec que la força d’El color dels meus somnis es degui només al geni de Miró. Si Miró arriba a trenar coses tan importants com «m’impressiona, a mi, un ocellet que vola» amb coses tan íntimes com «l’emoció és el que em fa moure, no té res a veure amb el sentiment, és com si em piqués una puça», amb coses tan impactants com «a Catalunya sempre és així: no passa res, però, de cop i volta, pam! Hi ha una gran explosió. Gent molt mediocre i, de cop i volta, una gran canonada, com Gaudí» i amb coses tan profundament senzilles i tan necessàries encara com «és clar que no és possible [separar el virtuosisme tècnic de certs valors humans]. Si no, és buit», si Miró arriba a formular tot això també és gràcies a un interlocutor que aconsegueix mantenir una tensió, una sinceritat, un rigor i una transparència que convertiran aquest llibre en un model de referència en el gènere de la conversa. Mirant-se de cara, escoltant-se de ple, sol·licitant-se l’un a l’altre, en aquesta conversa es produeix un reconeixement mutu com poques vegades s’és vist. «Jo hauria volgut no tan sols referir les seves paraules, sinó també comunicar els seus gests. I sobretot aquell gest d’aferrar-me la mà i de fer-me resseguir una ratlla, recórrer una superfície de color, observar la rugositat d’un fons mentre repetia: “Toqueu! Toqueu!”», explica Raillard. I l’agraïment, tan diferent d’un afalac qualsevol, també ve del mestre: «sempre se sent si es pot parlar o no amb la persona amb qui esteu [...] Vós m’heu arrencat la pell», acaba Miró. I aquí els tenim. Per aprendre’n. I diria que demanant-nos, amb una contundència extremadament tranquil·la, de no tractar-los com una cosa encarcarada, com una cosa per callar i venerar, com una cosa de marbre, com una cosa morta.
