“En aquest país encara no s’ha condemnat ni imputat ningú per les seves idees.” Pablo Iglesias en una entrevista a RAC1. La setmana passada. Sí, ja sé que fa molt de temps que Iglesias no és el que havia arribat a poder ser, que no és una esquerra que confronti l’Estat. Però aquelles paraules feien mal perquè venien precisament d’ell, que havia irromput a l’escenari electoral per construir una esquerra espanyola diferent. Després va rectificar: “Potser no he estat precís dient que no n’hi ha hagut precedents. Hi ha molts precedents d’injustícies d’aquest tipus. No sé si amb membres del Govern, però és cert.”
Va rectificar, i me n’alegro. Però continua sent molt rellevant la primera frase. Quin marc mental et porta a afirmar que no s’ha imputat ningú a l’Estat espanyol per les seves idees? Com pots oblidar la Tamara, l’Adri, els joves d’Altsasu o els presos polítics catalans? Quan l’entrevistador li va parlar dels Jordis, Iglesias es va reafirmar argumentant que Cuixart i Sánchez formalment no són a la presó per les seves idees. No, no m’ho podia creure. Si imputen i condemnen el líder de Podem, tampoc ho faran partint d’un article de la llei que persegueixi explícitament les idees de ningú. I ell ho sap.
Tampoc li cal anar lluny de Madrid per trobar imputacions per les idees. Com oblidar els titellaires, el Dani (empresonat fa un any per les protestes solidàries a Madrid contra la sentència de l’1-O), el col·lectiu de rapers La Insurgencia...? No cal que continuï, oi?
Fa pocs dies vaig tenir la sort de moderar una xerrada de Vicent Partal que organitzava l’ANC de Gràcia via telemàtica. Sempre és interessant escoltar el director de Vilaweb. L’havien convidat per parlar de la necessitat de trencar amb el marc mental espanyol per avançar en la independència. I de com fer-ho.
En Vicent ens va parlar de no quedar atrapats en el mapa de les quatre províncies de Catalunya, de no encasellar-nos en el marc mental imposat per l’Estat espanyol. De reforçar llaços entre catalanes i catalans de les dues bandes de la frontera, i entre Catalunya, les Illes, el País Valencià.
Però en Partal no es va quedar aquí. I això és el que vaig trobar més potent del que ens deia. Ens va emplaçar a trencar amb la mentalitat de submissió que va remarcar que va molt més enllà de la lluita per la independència. I que això no només fa por a les estructures que sostenen l’Estat espanyol, sinó que també fa temor al que ell anomena la burocràcia independentista.
Aquesta por la vam conèixer l’octubre del 2017. És el que va frenar la mobilització massiva al carrer i posteriorment va bloquejar la declaració d’independència. Ho va reconèixer Clara Ponsatí quan la vaig poder entrevistar a l’exili d’Escòcia: “L’1 i 3 d’octubre alguna gent del Govern es va espantar perquè pensaven que perdia el control”.
Són els mateixos que es van espantar fa un any. Quan vam ocupar l’aeroport, quan vam viure els dies i nits intensos d’Urquinaona, quan vam tallar la frontera durant més de dos dies. Es van tornar a espantar quan vam tornar a saber el poder que teníem. Aleshores vam trencar amb els marcs que ens deien que no podíem llençar ni un paper a terra, que ens deien que havíem de ser educats amb l’ocupant, que havíem de posar la galta sense tornar-nos-hi. Aleshores vam tornar a fer tremolar les estructures dels partits.
El fre fa un any el va posar el Tsunami. L’eina que havia estat activadora de la resposta popular davant les dures sentències sobre l’1 d’octubre es va acabar convertint en desmobilitzadora. Quan desenes de milers de joves van irrompre i van omplir els carrers, i es van enfrontar amb la repressió policial conjunta de Mossos d’Esquadra i Policia Nacional, qui havia darrere del compte del Tsunami es va espantar i va decidir intentar aturar-ho.
Pablo Iglesias, que havia irromput per transformar les institucions, desmuntar les estructures del règim del 78 i fer una política de baix cap a dalt, ha quedat atrapat ràpidament en el marc mental construït amb la transició. I així s’entén que s’oblidés dels milers de persones que continuen patint la repressió política.
La burocràcia independentista de què parla Partal vol que seguim el camí d’Iglesias i, d’aquesta manera, que no ens escapem dels esquemes que els permeten canalitzar la resposta popular i mantenir els seus privilegis. A nosaltres ens toca trobar la manera, malgrat la pandèmia, que tornin a tremolar; i aquesta vegada aconseguir desbordar-los i avançar.
