El títol d’aquest article no és gens original; més encara: és fàcil, mediocre, repetitiu i absurd. Un paral·lelisme estúpid que obri la porta a malparlar dels representants públics per ser capriciosos, incultes, superficials, malfaeners o fer política d’eslògan, de cara a la galeria, sense interessar-se “pel que realment importa”, “per allò que preocupa la gent”, “pels problemes reals dels ciutadans”... Tot i que ningú no siga capaç d’explicar mai quins són i, sobretot, com es resolen eixos “problemes reals”.
Només cal fer una recerca bàsica per trobar un bon grapat d’articles sabuts amb el mateix encapçalament a mitjans molt diversos -des de La Sexta “progre” al conservador ABC- o, si més no, amb la mateixa idea: l’acusació d’adolescència o d’infantilisme al rival polític. Un impacte. Milers de likes i de visites al mitjà de comunicació de torn. Incisiu, mordaç i, sobretot, súper, súper, súperoriginal. “Polítics adolescents”, l’article de (pose ací el nom de l’opinador greu de torn), on revela les misèries i destrossa els tics jovenívols d’una classe política incapaç de comportar-se com adults. Com allò que abans se’n deia “un home de veritat”.
Polítics com Núñez Feijóo, l’eterna esperança blanca del PP, l’adult de la foto envoltat de narcos, també ha emprat despectivament el terme “adolescent” per referir-se als polítics del govern PSOE-UP. És, de fet, una comparació constant i recurrent. Fa només uns dies, un columnista satíric que alliçona els oients de la Cadena SER va fer la seua encíclica matinal adreçant-se als governants com si foren xiquets, tot instant-los a deixar de fer rucades amb la pandèmia i posar-se a treballar. Els Sánchez, Díaz Ayuso, Almeida, Iglesias i companyia, retratats com a estudiants malcriats que discuteixen a l’escola qui havia d’haver fet la seua part al treball de grup que ha tret un 0.
De Torra, Aragonès, Junqueras, Puigdemont o tota la plana de la CUP, no cal ni dir-ho: el periodisme seriós i la classe política espanyola els pinta cada dos per tres com adolescents que s’entretenen amb l’independentisme i el procés com si fossen vailets de quinze anys que perden les hores jugant a la Play en lloc de fer els deures de Mates o d’Anglès. Polítics adolescents. O l’adolescència com a metàfora de tot allò que funciona malament.
Convisc amb adolescents tots els dies. De tretze a setze anys, per ser exactes. Hora rere hora tancat a un espai menut amb més de trenta animetes que m’escolten parlar de literatura catalana, de pronoms febles, de sintaxi o de com saber si la titlla va cap ací o cap allà. Parle amb ells a diari, com abans em tocava seure a la cadira dels periodistes en rodes de premsa on el polític de torn m’explicava coses importants. Importants de debò. Coses d’adults. No pas imbecil·litats, mentides o fal·làcies... Un polític adult de veritat amb idioteses o falsedats? Ni pensar-ho!
Veig cada dia a persones en plena ebullició, farcits d’energia, amb el cos i les hormones disparades, i el cervell gronxant entre la infantesa i l’adultesa, aguantar la xapa acadèmica estoicament vuit hores seguides amb mascareta. Les taules de l’aula -una mena de plaques tectòniques amb tendència a ajuntar-se- es mantenen en els límits marcats pel protocol de la pandèmia i cadascú ha acceptat el lloc que li ha tocat a classe, ni que siga la darrera fila, a una distància sideral de la pissarra, o la primera, sota la mirada indiscreta del docent. Tampoc no protesten els de les cantonades, que han de mirar la pantalla del projector en escorç violent. Al pati, ni futbol, ni esports de cap mena, ni manetes amb la parella. I l’espai restringit. Mitja hora d’adolescents que xarren pels racons o passegen en un espai minso fins que sone la sirena.
És cert que, de tant en tant, cal alguna bronca. Demanar que la mascareta tape el nas, recordar que es guarde la distància o evitar que compartisquen material o l’entrepà. Cal dir-los que no amb la mateixa contundència que hom diu que no al senyor que et demana un encenedor pel carrer, al veí de certa edat que pretén pujar amb tu a l’ascensor sense mascareta o als grups d’amics que es reuneixen, es toquen i es respiren a la cara sense cap mesura de seguretat al jardí d’un xalet o a la terrassa d’un bar.
L’adultcentrisme és tot just això: una pandèmia disparada perquè una part de la societat és incapaç de mantenir unes normes mínimes, mentre la classe política naufraga en el tarquim d’un sistema decadent que no té respostes. I, quan les coses no van bé, quan s’evidencia la incapacitat dels encorbatats i les encorbatades, culpar el jovent i llançar-se acusacions d’adolescència. Com si els adults no tinguérem defectes com veure la palla en l’ull aliè mentre una biga d’acer ens rebenta la retina.
