Llibertat presos polítics?
El 13 de setembre el ministre de Justicia anunciava la propera entrada de la reforma dels delictes de rebel·lió i de sedició al Congrés. El dia 18 el Parlament aprovava una resolució dels Comuns plantejant la modificació del Codi Penal pel que fa a la sedició: va obtenir el suport d’ERC i PSC, l’abstenció de Junts i el vot en contra de Cs, PP i CUP. El dia 23 el Govern informava que començava a tramitar els indults pels presos independentistes. L’octubre va començar amb els Verds europeus demanant accelerar les dues mesures. Casualitats? Vuit mesos després de constituït el govern progressista alguna cosa es mou. Les accions previstes, tot i el retard, semblen més efectives que el balanç del trist i decebedor mandat de Torra.
Diaris independentistes varen desacreditar els anuncis qualificant-los de “nou esquer a l’independentisme”. TV3 va dedicar un programa de FAQS a criticar la via de l’indult. El vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, va afirmar que “un indult no serveix per a res”. Aquestes desqualificacions no s’han utilitzat, però, quan UGT i CCOO han demanat l’indult per Dolors Bassa; tampoc quan tres expresidents del Parlament l’han sol·licitat per la presidenta Forcadell o quan Fundesplai i la Taula del Tercer Sector l’han proposat per Jordi Turull. Mentre la dreta espanyola destil·lava odi, mitjans prosocialistes afirmaven: “el PSC insta al Govern a reformar el delicte de sedició”; el PSC, tres anys en silenci, intentava pujar al carro de les solucions.
La llibertat dels presos independentistes es pot aconseguir amb l’amnistia, l’indult o la reforma del Codi Penal; cap d’aquestes vies està exempta de dificultats polítiques i jurídiques. Per als que pensem que l’origen del conflicte és polític, la millor solució seria l’amnistia: reconeixement del problema, ni vencedors ni vençuts, però també, cal dir-ho tot, exoneració de responsabilitats pels policies espanyols investigats. Amnistia i Llibertat ha promogut la presentació d’una llei d’amnistia al Congrés. Tant de bo pogués ser aprovada, però la correlació de forces fa molt difícil que tiri endavant; en tot cas, la dreta desbocada la portaria al Tribunal Constitucional. En la hipòtesi inversemblant que el PSOE l’hagués votat no hi hauria suspensió automàtica però el seu destí final i el seu calendari quedarien en mans del Tribunal Constitucional que patim.
És constatable que la majoria de la ciutadania catalana desitja la llibertat dels presos; sorprèn, però, que hi hagi qui desacredita tot el que no sigui l’amnistia. Jaume Asens va plantejar, durant la campanya electoral de 2019, la modificació del Codi Penal, envoltat de juristes com José María Mena, José Antonio Martín Pallín, Laia Serra o Joaquin Urías. Ara el PSOE s’obre, no sense resistències, a impulsar la proposta. La reforma de la sedició s’aplicaria retroactivament als presos i a totes les mobilitzacions avui criminalitzades: per això molts juristes i organitzacions com Amnistia Internacional la defensen. És cert que la sentència del Suprem també va ser per malversació però no tots els condemnats ho estan per aquest delicte; i és poc probable que, després de tres anys de presó, la malversació impliqués la permanència a la presó de la resta. En tot cas, aquesta via seria compatible amb un indult més fàcil de justificar amb la reforma en marxa.
Marta Pascal ha afirmat que aposta per l’amnistia però que “no estem en condicions de rebutjar res”: cert. L’important és que els condemnats tornin a casa. L’amnistia ajudaria més a solucionar el conflicte polític, però supeditar la llibertat dels presos a l’amnistia i a l’autodeterminació és un exercici de manca de realisme o d’hipocresia. Demonitzar o insultar als que defensen vies més possibilistes, una d’elles proposada pel Parlament de Catalunya, és injust i suïcida.
