Fins ara, no hi ha hagut cap president nord-americà que no hagi somiat coronar la seva presidència amb la resolució del conflicte araboisraelià. Ho va intentar Carter —i va aconseguir la pau entre Israel i Egipte—, Clinton —que va aconseguir arrancar la signatura a la Casa Blanca dels acords entre Rabin i Arafat, però fracassà a Camp David—, Bush, Obama i, ara, Trump. Amb el seu estil grandiloqüent i megalòman va proposar un Pla de pau batejat amb el seu nom a mida dels interessos del seu soci Benjamin Netanyahu, que el temps ha anat despintant. Abans d’acabar el seu primer (i tant de bo) últim mandat, Trump s’ha pogut penjar la medalla d’haver aconseguit un acord “històric” entre Israel i dos petits però poderosos estats àrabs: Emirats Àrabs Units i Bahrain.
L’acord ha estat interpretat en el context de la lluita contra Iran dins la particular geoestratègia de l’Orient Mitjà, que fa que la pàtria jueva i el regne dels saudites tinguin el mateix enemic. Alhora, una vegada més s’ha vist com els palestins i els seus drets eren venuts com un plat de llenties pels estats àrabs, tal com han estat fent des de 1947. Útils en la retòrica inflamada, necessaris per encendre les masses populars i vitals per construir xantatges que els fessin inamovibles en el tauler internacional. Ho explicava fa uns dies Joan B. Culla al diari Ara: “Cap estat àrab no ha practicat una solidaritat real, efectiva i respectuosa amb el poble palestí. La retòrica, la demagògia, la gesticulació i la manipulació no tenen res a veure amb la solidaritat”.
Ho vaig sentir una vegada dir al periodista Joan Roura, gens sospitós de filosionisme ni d’arabofòbia: la retòrica àrab és com la seva arquitectura decorativa, com els seus arcs més fantasiosos o la seva cal·ligrafia més arravatada. La paraula és un instrument polític decoratiu, ben vist i summament practicat, que no sempre s’ajusta a la realitat dels fets concrets. És una percepció que segur que subscriuria el nostre home a Beirut, Tomás Alcoverro, bregat en mil entrevistes als líders libanesos, sirians, iraquians i d’arreu del món àrab.
Aquesta separació entre la paraula i el fet, entre la retòrica i la pràctica pròpies de la alambinada política àrab, fa temps que em ve al cap quan sento parlar els líders polítics independentistes, els dirigents dels principals partits, els tertulians, comentaristes i periodistes de l’òrbita del puigdemontisme i el junquerisme. Com que en cap moment s’ha fet una revisió crítica que passés per dir la veritat clara, dura i pelada, i tractar els ciutadans com a majors d’edat i no pas regalar-los les orelles frases, promeses i somnis en veu alta, es continua parlant, sense vergonya ni rubor, del “mandat de l’1 d’octubre”, de “confrontació intel·ligent”, es promet que “tornarem a vèncer” —quan ho vam fer per primera vegada?—, es fan grans apel·lacions a la unitat independentista i a la seva força i determinació, mentre, per sota, esbirros, trols i bestioles fan la feina bruta de posar més llenya al foc de la confrontació entre dos partits que fins avui dia comparteixen govern, i les malfiances, travetes i acusacions són a l’ordre del dia.
Mai la retòrica política en aquest país havia estat tan separada del comportament real i efectiu dels partits que la utilitzen i produeixen. En aquesta retòrica, el votant independentista que no té cap vincle amb partits, que va participar activament en les consultes independentistes, en el 9-N i, especialment, l’1 d’Octubre, que no es mou en les coordenades dels interessos a curt termini i les tàctiques de mala fe, sinó que de bona fe creu que anava de debò, que sent una veritable solidaritat amb els presos, exiliats i represaliats, i no aspira a càrrecs, canongies o col·locacions, si se’m permet l’analogia amb tots els matisos que calgui, fa el mateix paper innocent que el poble palestí a la boca i als discursos dels sàtrapes àrabs. Serveix per regalar les orelles de la massa addicta i justificar qualsevol canvi d’estratègia, permet que els líders s’arrapin als seus llocs de comandament i evita qualsevol judici sever sobre les veritables intencions d’aquests, encara que siguin traïcions doloroses i evidents.
Potser arribarà un dia que l’innocent perdrà la paciència i reclamarà que se’l tracti com cal. Que no es jugui amb els seus sentiments ni amb les emocions més elementals. Que no se’ls vengui a la primera de canvi. Potser hi haurà un dia que la carcassa de la retòrica arribarà a nivells tan delirants que caurà pel seu propi pes. De moment, el que podem fer és intentar desemmascarar totes i cadascuna de les mentides, de les falses promeses i dels cinismes que ens vulguin engaltar. És el nostre deure com a periodistes, però també com a ciutadans lliures i responsables.
