Algú podria deduir del titular que aquest article tracta d’aigualir el necessari debat sobre el teletreball i l’ocupació a distància. No és el cas. Com sempre amb retard, a causa d’una situació inesperada, L'Estat espanyol ha entrat a regular un marc laboral que forma part del paisatge i la regulació de països com Holanda, Suècia (al voltant d’un 30% l’any 2018 i pujant), França (un 20%) o Alemanya (quasi un 12%). Abans de la pandèmia, la implantació del teletreball a l’estat no arribava al 8%. Que països com Xipre, Bulgària o Romania tinguen un percentatge encara més baix tampoc no és un eximent.
El teletreball, tothom coincideix, amb més o menys gana i desgana, arriba per a quedar-se. I la seua pràctica no regulada, com pretenien molts empresaris, no era una opció. La societat ha entrat tard i a empentes en aquesta realitat i el govern estatal ha reaccionat amb bastant rapidesa amb una legislació les virtuts o defectes de la qual -no en soc capaç de fer un diagnòstic del text- les veurem més endavant.
Així les coses, la temptació de reflexionar en veu alta sobre les bondats o maldats del sistema és poderosa. I una mica ociós, perquè la casuística és tan llarga com la llista de comptes judicials pendents del PP. Si pregunteu la gent que s’ha vist obligada a teletreballar per la pandèmia hi ha qui dirà que ha millorat la conciliació familiar, que la salut ha reviscolat per tenir més temps per cuidar-se i menys per desplaçaments, que l’humor ha augmentat la seua productivitat.
Altres diran que el treball a casa ha esdevingut un malson i un impossible o que han fet més hores que un rellotge nuclear. Abundaran també els testimonis sobre la dificultat de desconnectar. Sense oblidar tampoc l’impacte del teletreball en sectors com l’hostaleria, que necessiten que estem fora de casa. No descarteu tampoc les visions mixtes, les que no acaben de decidir-se entre pros i contres, com passa amb el periodisme i l’enyorança de les redaccions sorolloses on l’aprenentatge mutu forma part del bagatge irrenuciable de l'ofici. I així, fins l’infinit. Perquè la vida és una escala permanent de grisos.
El problema és que els arbres del teletreball no ens deixen veure el bosc de l'ocupació. Que un debat tan eteri i, en el fons, segmentat -bàsicament, pot teletreballar tot aquell que pot solucionar la faena amb un telèfon i un ordinador- oculte una de les grans preguntes del futur immediat en clau macroeconòmica, que no és tant com es poden sostenir en un futur les pensions com de què anem a treballar. De quins seran els treballs disponibles. De quines seran les condicions.
Sobretot en l’àmbit presencial, perquè les noves ocupacions relacionades amb la tecnologia i el medi ambient que ens faran feliços, teletreballadors totals o parcials i conciliats, es faran d’esperar. Si arriben algun dia en la mesura que seria de desitjar. I millor si tampoc no ens fem massa esperances amb la reindustrialització, amb un entorn productiu autosuficient (de material sanitari, per posar un exemple) i, per acabar-ho d’adobar, exportador. El model, i en aquest paràgraf estic pensant bàsicament en el País Valencià, encara que la lliçó es generalitzable, que trencaria la nostra vulnerabilitat endèmica i la dependència del turisme.
Una de las dificultats supremes és la manca de recursos per fer una transformació d’aquesta envergadura
Escoltava fa uns dies un representant de la Organització Internacional del Treball (OIT) clamar pel canvi de model com a eina per garantir l’ocupació. I alguns dels nostres gestors polítics tenen en el cap la teoria, aprovarien l’examen de perspectives econòmiques de futur. Però fins i tot sent benèvols, una de las dificultats supremes és la manca de recursos per fer una transformació d’aquesta envergadura que requereix ajudes directes i indirectes i una inversió en formació i educació amb molts zeros. Tot just al mateix temps que s’ha de fer front a la factura econòmica de la pandèmia i es garanteixen serveis públics de tot tipus cada vegada més complexos i dispersos en atenció a la complexitat creixent de les nostres societats.
Una realitat que es pega de bufetades amb la recepta clàssica del neoliberalisme de les baixades d’impostos. Dirigida a que la factura la paguen les classes treballadores en forma de degradació dels serveis públics de sanitat, educació i transport, retallades i falses solucions com la privatització del sistema de pensions a través dels plans de pensions privats.
Perquè, relacionat amb això, dificultat és la manca de consensos bàsics, l’existència de dos models de societat dissímils i amb interessos igualment divergents. Un dels models, ancorat en les maneres de fer del passat que encara són rendibles (o ho eren) en el present, una certa mentalitat empresarial i laboral conservadora (d’empresaris però també de treballadors) aferrada a un món que se’n va per la claveguera. Un entestament que impedeix que anem pensant en el món que ve i com fer possible un repartiment del treball i la riquesa.
Dues cosmovisions que estan emergint en el debat sobre com i en què s’han d’invertir els fons europeus d’emergència destinats a l’Estat espanyol. Perquè ja hi ha qui aposta des de la dreta per destinar un 25% a la indústria turística. No descarteu tampoc que el sistema financer que està a punt d’eixamplar substancialment les cues de l’atur reclame una part del pastís per modernitzar el sector. O, el que és el mateix, acabar de fer-ho telemàtic. Canvi de model, sí. Segurament inevitable, sí. A costa de l’ocupació, també.
El gran debat, per tant, no és si treballarem o no des de casa i en quina proporció, tot i que podria ser un indicador d’un cert canvi de paradigma. El gran debat és de què treballarem i en quines condicions.
