Si hi ha una experiència històrica recent que ha ajudat a conformar una identitat col·lectiva arrelada en els Drets Humans i la pràctica viva de la democràcia és la viscuda l’1 i el 3 d’octubre del 2017. Per a molts dels que hi eren, el motor era l’anhel d’independència. Per a altres –potser per a la majoria, de manera compartida, fossin independentistes o no– ho era també la defensa de la democràcia, la cultura molt arrelada contra la violència que forces del desordre desplegaven pels carrers. El respecte per les nostres escoles es va fondre amb l’estima per la gent gran i per la més desprotegida. I vàrem créixer sentint-nos, a la vegada, germans i ciutadans. Per primera vegada, davant d’unes urnes arribades d’esquitllada que burlaven la intolerància, era impossible confondre la Política (amb majúscules) amb les ofertes de darrera hora dels mercats electorals. Descobríem que exercir de ciutadà –i no sols de votant– és molt més que poder triar entre un partit o un altre. Molt més que creure’s que es “guanyen” o”perden” unes eleccions. De fet, es tenen totes les de perdre si la gent en surt més miop, més egoista, més temorenca, més sectària... i també, en el fons, menys ciutadana si amb el seu vot, amb la delegació de la seva representació, renuncia a fiscalitzar, exigir compliments i revocar mandats.
Ens recordava Josep Fontana, gairebé com a comiat, que calia defensar-nos de la subordinació que ens deixa indefensos en mans de governs incompetents. Per al mestre d’historiadors, no es tractava sols d’un dret, sinó d’una obligació que havia de ser observada per raons d’estricta supervivència... ens volia molt conscients que la política és nostra i que, com deien un 25 d’abril en un país molt proper i estimat, “o povo é quem mais ordena”. O així ha de ser. I els servidors públics... doncs això, a servir. No a servir-se. Com deia Rosa Luxemburg, no per semblar més alts, destacar i fer-se veure, han de pujar (ni els polítics ni els seus partits) sobre les esquenes de la gent.
Avui, quan ja fa tres anys d’uns fets que mai seran passat, quan en la formació d’una identitat (la nostra) hem incorporat les noves resistències i ens hem fet més velles i més sàvies per a vèncer la por, no podem tornar –ni posant com a excusa (ben real) que cal descansar un temps– a les casernes d’hivern. Ni tan sols en temps de pandèmia, quan és impossible trobar refugi en un paupèrrim espai bidimensional, interessat, entre salut i economia. Hi ha multitud de dimensions amagades pel biaix de classe, gènere, barri, to de pell, edat, atur, marginació, explotació o despossessió, i el convenciment que l’economia ha abusat tant de la natura que ja no pot absorbir, per més temps, la pesada petjada ecològica.
No exagero. Cal parlar alt i clar. No hi ha paternalismes ni suposades minories d’edat que valguin quan es tanquen les escletxes d’un futur amable. I ho hem de fer també quan parlem de Catalunya. Escrivia Fontana el 2016 que qualsevol possibilitat de negociació semblava aleshores impossible, i aquest fet permetia explicar que un grup prou nombrós de gent defensés “com l’única solució possible una independència declarada unilateralment”, i afegia: “Malauradament, l’experiència de la nostra història passada i el coneixement de la correlació actual de forces fan difícil pensar que aquesta sigui una sortida viable”. I Fontana, com li passava gairebé sempre, tenia raó. Avui tampoc serveix de gaire refutar, per òbvia, la proposta de “confrontació intel·ligent”. Però no ens encallem ni encantarem gaire amb les paraules quan la intel·ligència no és precisament l’eina que més s’utilitza en la política. La raó ens diu que hi haurà moments d’unilateralitat, de bilateralitat i multilateralitat... i més encara. Però, amb lucidesa i valentia, caldrà seguir endavant. Josep Fontana, un home de gran honradesa intel·lectual i compromès amb la terra i la gent, gairebé no podia sortir de casa, però va anar a votar l’1-O. El rector de la UPEC, Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya que l’havia convidat en tantes ocasions, en donava fe: “m’ho va dir amb orgull i emocionat. Fins als darrers moments no va perdre la seva capacitat insubmisa, de desafecte i insurreccional. Una lliçó per a tots”, deia Jordi Serrano.
Quan escric aquestes línies fa un any de les detencions arbitràries del 23-S, i segueixen les causes i es multipliquen les amenaces i els xantatges. El president Torra és inhabilitat, i recordo el consell de Fontana que les dificultats no haurien de paralitzar-nos: “han de convertir-se en un estímul per seguir lluitant, per cercar noves formes de combatre la dependència que ens asfixia. L’única cosa que no es lícita és la resignació”.
