La relació amb el viatge ha quedat trastocada. La pandèmia hi ha introduït paràmetres inesperats, vigilàncies que mai hauríem dit, i ara tot just som al punt de temptejar les possibilitats de mínimes sortides. L’avió sembla un luxe antic, un luxe per a tothom menys per als grans negocis com el futbol o els vols privats, perquè la COVID-19 també clenxina, i bé, l’abisme de classe. S’han acabat els grans viatges?
La setmana passada vaig baixar tres dies seguits a Barcelona. En tren. Afegint-hi algun metro, ferrocarril i autobús, vaig sumar més de sis hores quasi heroiques en transport públic. Quan agafes el tren, penses en les mesures que per a altres llocs són un imperatiu: en aquesta hora que hi pujo, en baixarà gaire gent? Mantindrem les distàncies o hi anirem atapeïts? Solc anar-hi a deshora o en hores intempestives i, com a mínim en aquells tres dies, no em vaig haver d’entatxonar. Però això no és una cosa que depengui de mi ni de tots els altres compatriotes del tren.
Al contrari del que a vegades es vol fer veure, el tren no és una opció capriciosa per a ciutadans ben pensants i ben establerts que volen fer un bé comunitari i climàtic amb un estoïcisme recalcitrant i persistent, a prova de bombes i de dobles morals. Qui agafa el tren és perquè no pot agafar el cotxe o perquè vol estalviar-se un pàrquing de colló de mico a Barcelona. I ara, amb la pandèmia, qui agafa el cotxe és perquè vol estalviar-se un apilotament més que plausible al qual no sembla posar-se remei, més aviat al contrari: la setmana passada, el col·lectiu ‘Perquè no ens fotin el tren’ denunciava l’eliminació de sis trens entre l’Hospitalet i Granollers-Canovelles, a la línia R3. Té algun sentit que suprimeixin aquests trens al mateix temps que ja es multa aquell qui traspassi la frontera de la zona de baixes emissions de Barcelona amb un cotxe carraca? (És escriure el nom refistolat de zona de baixes emissions i venir-me al cap tots aquests cotxes tronc tant de moda ara que ni en els pàrquings caben.). Per quins set sous una mesura no va de bracet d’una altra sinó que entren en una batussa de contradicció, aviam qui ho pot fer més complicat? Si no es poden posar més trens perquè els túnels de Barcelona són un coll d’ampolla —és el que es diu sempre—, per què no es pensa a posar més autobusos? Potser vesteix menys que inaugurar una gran infraestructura, però tampoc passaria res que per una vegada s’optés pel sentit pràctic.
Així estan les coses, amb un servei de trens deteriorat i restriccions per als cotxes dels pobres —ja m’enteneu, perquè veuràs, intervenir en la resta sí que seria massa gros—, i ara, a més, un terreny de joc de simple selecció natural. O qui es pensen que agafa el tren aquests dies? Gent treballadora sense alternativa. Quan en molts establiments i espais culturals es fila prim, primíssim perquè no faci ni cinc minuts que han passat desinfectant fins al pom de la porta d’emergència, què és el que es pot exigir al transport públic? O és que l’Administració, tan donada a enfitar-ho tot de normes, se les estalvia i dissimula en allò que ella mateixa no pot complir? I per tant, si al tren hi ha l’excés de gent que a d’altres llocs és un crim, resulta que aquí dissimules i avall? O és que hem de pensar que aquest abarrotament no és un perill per a la salut?
Tot és molt complicat, ja ho sabem, però seria agradable estalviar-se tots els discursos moralistes sobre com ens desplacem. Ara mateix ho fem com podem. I negar la selecció natural que intervé en el desplaçament és continuar alimentant la buidor estarrufaconsciències del Fòrum de les Cultures. I ja han passat uns quants anys, i unes quantes capes de precarietat han arribat —aquestes sí— per no marxar ni amb sabó. Les campanyes de salvament del món ja no es poden presentar com bolets supersònics de l’eficàcia d’un Capità Enciam. La selecció natural és tenir el cotxe massa vell, haver d’anar ensardinat al tren, pagar un ull de la cara pel pàrquing... I que tot això ho notis. Les accions antidesastre climàtic s’haurien d’haver pres fa molt de temps, sí, i sempre acompanyades de més oferta d’un transport públic que pràcticament no ha canviat en dues dècades. O ha empitjorat. I la gran ironia negra de tot plegat és que és molt possible que a la zona de baixes emissions no li facin ni pessigolles les tartanes que ja no aniran a Barcelona i, en canvi, notin les carrosses sumptuoses que ara hi baixen per evitar el tren. El teletreball i l’intent d’evitar els viatges que no siguin necessaris faran, amb una mica de sort, que encara es pugui dissimular la foto desmanyotada, el resultat d’una inoperància d’anys. I amb una mica de sort, també, encara s’anirà fent la viu-viu, com si la selecció natural no estigués cavant un xaragall fondo, cada vegada més semblant a una rasa, qui sap si finalment a una fossa.
