La mítica frase de Lluís Companys és la que han triat Oriol Junqueras i Marta Rovira per titular un llibre que és, avui per avui, l’única proposta política amb contingut que l’independentisme ha posat sobre la taula. L’única. No n’hi ha cap més. La qual cosa també indica la profunda desorientació de bona part de l’independentisme, orfe d’idees i aferrat a la bandera i consignes èpiques. També és veritat que la resta de forces polítiques no independentistes o obertament antiindependentistes no tenen cap mena de proposta política per Catalunya més enllà del suat federalisme, que és una cantarella tant o més retòrica que la ‘confrontació intel·ligent’, buida de contingut i que, a més, apel·la més aviat a una actitud en absència de tota estratègia plausible que respongui al ‘com ho tornarem a fer’.
Haver escollit una frase de Lluís Companys també pot ser simptomàtic mentre les diferents fraccions postconvergents es treuen els ulls. Artur Mas sembla evocar la Casa Gran del Sobiranisme mentre Waterloo sembla apostar per la Casa dels Pocs i Purs front els Molts i Diversos. Lluís Companys no venia d’una tradició independentista. Tampoc Puigdemont. I encara menys Artur Mas. Però aquest darrer pot atorgar-se el mèrit –i amb tota justícia se li ha de reconèixer- d’haver pilotat el trànsit del pujolisme cap a l’independentisme. És a dir, d’haver eixamplat la base independentista en sumar-hi tota una tradició política que en vivia absolutament al marge. I que si era independentista ho era en la intimitat, com Aznar amb el català. Sense l’evolució que va comandar Mas, l’independentisme no estaria avui a les portes del 50 per cent del vot popular.
És simptomàtic, perquè Companys no era independentista i tot i així va proclamar l’Estat Català i va presidir una insurrecció armada contra l’estat espanyol. La figura de Companys ha estat objecte d’una revisió biogràfica duríssima i agra que va ser patrocinada per l’espai convergent per posar en evidència el que mai ningú no havia negat. Efectivament, ni era d’Estat Català ni independentista vocacional. Tan cert com que Lluís Companys va ser segrestat per la Gestapo a França, entregat a les autoritats franquistes i assassinat al castell de Montjuïc. Les seves darreres paraules: ‘Per Catalunya’. Déu n’hi do! La seva no era una tradició independentista, certament. Ara, tant de bo la història ens hagués regalat homes de la seva vàlua, gosadia i fortalesa. La dada: Companys, president de la Generalitat, va acabar a la presó el 1934 després d’haver exigit al general Batet, cap militar a Catalunya, que es posés a les ordres de la Generalitat.
A aquella Generalitat republicana només la va aconseguir derrotar un exèrcit criminal que es va alçar en armes. La fortalesa d’aquell període té molt a veure amb la capacitat d’establir aliances, d’unes lluites compartides que van permetre sumar tradicions polítiques. Aquesta també és una de les lliçons que es podrien extreure del Tornarem a vèncer (I com ho farem) d’ARA Llibres, encara que sigui tangencialment. Però no és pas aquesta qüestió el més determinant.
Aquella agror biogràfica contra lluís Companys torna a presidir algunes de les propostes editorials que se’ns fan aquests dies. Una actitud incomprensible. Afortunadament, el llibre de Junqueras i Rovira no cau en la temptació d’esbudellar aquells amb qui es va compartir la trinxera de l’1 d’Octubre. Defuig la rancúnia i la polèmica sectària i partidista per fer una anàlisi molt honesta del moment que vivim. D’allò que ens fa forts i d’allò que ens fa febles, quan les febleses són tan evidents que ceguen. Però ja és dit que no hi ha més cec que el que no hi vol veure.
Tornarem a vèncer és una proposta en positiu i optimista. El mateix títol així ens ho indica. Però no és pas un “ho tenim a tocar”. Més aviat seria un “ho tenim més a prop quer mai però encara tenim molta feina per fer”. Perquè efectivament posa deures. Si ens en volem sortir necessitem sumar, ser més i més forts i estar més ben preparats. Aquest té la virtut de ser un llibre amè. Es llegeix ràpid i fàcil, tot just 100 pàgines molt pedagògiques i amb una sinceritat poc habitual en el món polític.
Tant de bo en prengui nota tothom. S’imiti el gest. Es discrepi o s’esmeni la proposta. Els autors afirmen estar disposats a escoltar i corregir. Ara només cal que aquells que estan navalla en mà passant comptes i protagonitzant una deplorable confrontació intestina, a múltiples bandes, asserenin els ànims, alcin el cap i ens expliquin cap a on volen anar i, sobretot, com ho pensen fer.
