Camí de Cervera del Maestre, en la partida de Les Llomes, entre revoltes i camps d’oliveres, s’alça un xiprer esvelt. El veig de sobte i em colpeig la seua factura elegant, el seu port clàssic, el doll de llum i ombra que projecta sobre la carretera, com un esclat botànic. Tot el viatge des de València ha estat empedrat de flaixos evocadors de classicisme i història pregona, com l’Arc de Cabanes, la Via Augusta o el barranc de la Valltorta, i aquell xiprer, palplantat i alhora entotsolat a la vora de la carretera al davant d’un camp d’oliveres, és un clam de civilització i de misteri pristi.
El Maestrat és un territori esquerp, prodigiosament muntanyós, on les distàncies són llargues, profusament recargolades, i on, exceptuant alguns rodals de costa, la línia recta no existeix, tot són costeres, colls i revoltes, una mar de muntanyes. Al bonic Molí de l’Oli de Cervera, en un vídeo sobre el conreu de l’olivera, s’explica com abans els carreters havien de superar els barrancs crescuts, posant en perill les cavalleries i les seues vides, en uns episodis que em recordaren per moments Mentre agonitze, de William Faulkner, quan el riu crescut s’emporta la carreta dels Bundrens. El Maestrat és terra d’avingudes i de drames, com bé ens recorda el topònim de la rambla de la Viuda, una epopeia dramàtica que en mans de Faulkner també hauria donat lloc a la literatura més corprenedora.
I, tanmateix, els camps d’oliveres centenàries impregnen el paisatge agrest d’un solatge mediterrani que amera l’ànima. Hi ha camps tan cuidats que la terra sembla una mousse, sobre la qual les oliveres suren en una flonjor còsmica. Potser no hi haja activitat més digna que la de conrear un camp d’oliveres, que la d’esporgar aquest arbre consagrat a Apol·lo. Ja ho advertia Josep Pla: “Cap arbre no guanya l’olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en claror pensativa. Es fa enormement vella. Malgrat la seva aguda sensibilitat sorprèn la seva resistència als accidents. És eviterna i d’una indescriptible sobrietat. Viu en els terrenys de secà més misèrrims. En el paisatge cataclismàtic de Cadaqués es dóna admirablement. Només la fascinació d’aquest arbre pot explicar els milions i milions d’hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres”.
I, tanmateix, camí de Cervera del Maestrat, entre aquells camps tan bé llaurats d’oliveres, aquell xiprer solitari és de tal bellesa i solemnitat que per moments em fa dubtar de les paraules de Pla. En la Cappella dei Magi, en la grandiosa escenografia que va dissenyar Benozzo Gozzoli, el pintor va situar entre els Mèdici un grapat de xiprers, amb uns troncs tan rectes i eburnis, tan estilitzats i prims, tan dalinians, que semblen inversemblants. I aquest xiprer de Cervera s’enarbora sobre el seu tronc blanc i polit com una columna de marbre, i al capdamunt, en compte de les fulles d’acant naix una superba tofa d’un verd intens, sempervirens. Com si l’haguera pintat Benozzo Gozzoli.
Ho pense, mentre enfile les darreres revoltes que porten a Cervera, bonica vila del Maestrat, plena a vessar d’història. Potser el xiprer és l’únic rival possible de l’olivera. Potser fins i tot li guanya en claror pensativa... Diuen que amb la seua fusta, dura i flexible, fou construïda l’arca de Noé, i segons Gregori el Gran també simbolitza els elegits que es dirigiran al cel, perquè la seua fusta és, a més a més, incorruptible. Però sobretot el xiprer representa la verticalitat vegetal per antonomàsia: per això Benozzo els va pintar tan alts i prims que amb el seu capciró freguen el cel.
