La política hauria de combinar de manera equilibrada els fets i les paraules. És a dir, els fets haurien d’estar encaixats en un relat que els expliqués, els donés sentit i sobretot en forcés la coherència amb un pla d’acció consistent i transparent. Els fets sense paraules no porten en lloc, no són avaluables, es tornen acomodaticis a les circumstàncies, són d’intencionalitat fosca i tèrbola. Però els relats sense fets són el bressol de la demagògia, de la manipulació de les consciències, ferment de lluites estèrils. I vet aquí que ara mateix l’independentisme és aquí, al paradís del combat pels marcs mentals més que no pas al terreny de la lluita per la transformació de la realitat. Aquí rau el triomf de les tertúlies i els tertulians que, amagant la seva agenda -i sovint, la militància- partidista, ofeguen la vida política d’un bla, bla, bla inacabable i trampós. L’Estat dispara fets que fan mal, l’independentisme respon amb paraules que fan pessigolles.
Només la pandèmia de la Covid-19 ha fet tocar de peus a terra la política. També hi ha realitat, per dir-ho així, fora de la política. Però pels governs d’arreu del món, el coronavirus ha estat el gran parèntesi de realitat d’aquest 2020. Aquí s’han hagut de gestionar fets: l’evolució dels contagis, el col·lapse dels hospitals, el nombre de víctimes mortals, les mesures de prevenció en contra dels interessos de cada gremi, les accions pal·liatives davant l’aturada productiva... També a Catalunya i als Països Catalans, posant a prova les capacitats dels governs, i alhora les limitacions del sistema polític autonòmic i l’abús de les respostes centralitzadores de l’Estat.
En particular, la confrontació entre l’Estat i l’independentisme, com deia abans, s’ha instal·lat en aquesta desproporció entre fets i paraules, en una batalla campal per veure qui és capaç d’imposar el seu marc mental. Un relat que o bé justifica fets democràticament inacceptables -com l’existència de presos i exiliats polítics-, o que aconsegueix simular que hi ha progressos en la seva resolució a base de declaracions retòriques. Escoltar aquesta darrera setmana la fiscal general de l’Estat del govern més progressista de la història o el president del Consell del Poder Judicial com beneïen la repressió venjativa judicial d’un Estat que per uns dies es va sentir amenaçat, és l’evidència d’allò que dic: poques paraules per ocultar fets majúsculs. Paral·lelament, també aquests dies, el retorn -perquè ja l’havíem tingut l’estiu passat!- del debat sobre si l’estratègia de l’independentisme ha de ser el diàleg o la confrontació -com si hi pogués haver diàleg productiu sense confrontació, o confrontació resolutiva sense diàleg-, se situa a l’altre extrem: una batalla retòrica que simula que passa alguna cosa per emmascarar que, de fet, no passa gairebé res i que ningú no sap ben bé què fer.
Mentre fins a l'1-O, fonamentalment, l’independentisme actuava atacant i l’Estat responia amenaçant, és a dir, mentre el dipositari principal dels fets era Catalunya, i el de les paraules Espanya, amb el 155, les tornes van canviar. L’Estat va actuar -sense cap respecte per les paraules-, i l’independentisme va assumir la retòrica de la repressió -que si “unilateralisme”, que si “confrontació”, que si cal esperar a “ampliar la base”...-, al marge d’una acció realment transformadora, i perdent la iniciativa. El propi govern del president Quim Torra ha acabat lligat de peus i mans víctima d’aquesta retòrica que, en contra de la seva voluntat, ha frustrat tota lògica de desobediència.
I no tan sols l’independentisme ha quedat atrapat en la retòrica de la derrota mentre l’Estat ha seguit actuant per la via de la repressió, sinó que ha quedat ell mateix dividit a causa d’aquesta retòrica. La interiorització de la derrota ha mostrat notables excessos d’autopunició patològics, consistent amb la vella cultura victimista. L’assumpció que la independència va per llarg o que és impossible, ha tingut l’aval d’antics i fervents sobiranistes. La desviació de l’objectiu principal cap al suposat pragmatisme d’un hipotètic “govern efectiu”, allò de començar per les necessitats socials -com si no fos la independència el que permetria atendre-les-, ha quallat en la majoria del sistema de poders fàctics -mediàtics, econòmics, socials...-. De manera que és la imposició i deglució d’aquest relat de derrota allò que ha permès atribuir tota mena de desgràcies a l’independentisme: des de la suposada fractura social fins a la l’absorció de CaixaBank per Bankia, per posar el darrer cas.
La conclusió em sembla clara: mentre l’Estat dispari fets -no sempre amb bona punteria- i l’independentisme es parapeti en homilies grandiloqüents -això sí, carregades de raó-, no se sortirà d’aquest laberint polític.
