La ministra de Defensa Margarita Robles es va prodigar durant l’agost en declaracions: va desautoritzar al vicepresident del seu govern per haver criticat els jutges, va minimitzar les amenaces de l’extrema dreta contra la família d’ Iglesias i Montero, va descartar reunir la Taula de Diàleg a Catalunya i va defensar al Rei emèrit. Ningú la pot acusar de no treballar, tot i que cap de les seves manifestacions té res a veure amb el Departament que dirigeix. Si li donen uns dies més Sánchez es queda sense aliats.
Robles és més magistrada del Tribunal Suprem que ministra; el corporativisme passa per damunt de la lleialtat cap el govern al que pertany. Cal reconèixer que té una trajectòria professional i política més que respectable: l’any 1994 va facilitar l’acord per a que els Mossos substituïssin a Guàrdia Civil i Cos Nacional de Policia a tot el territori català: alguns encara no li han perdonat. Però de dins li surt el PSOE autèntic que viu malament el govern amb Unidas Podemos i els pactes amb ERC. És el PSOE d’Alfonso Guerra i dels exministres que justifiquen al Rei fugit; també el dels expresidents que defensen Martín Villa. En diuen sentit d’estat. Coincideixen amb el PP en blindar el statu quo actual. Obviant el paper deplorable de Juan Carlos I i la manca de reacció de Felip VI ( que sí que va ser ràpid i autoritari l’octubre de 2017) cal salvar la Monarquia: curiosa missió per a uns socialistes.
La formació del govern progressista va ser un fet transcendental. El coronavirus ha dificultat que en veiem més realitzacions, però les polítiques socials derivades de la pandèmia haguessin estat ben diferents amb un altre executiu. Transcorreguts vuit mesos farien bé els aliats del PSOE de tenir present la tradició socialista en els governs de coalició en l’àmbit autonòmic i municipal. Els socialistes permeten gestionar als seus socis d’esquerres determinades polítiques sectorials; poden presumir així de mesures que enforteixen la seva imatge progressista. Però els ministeris d’estat se’ls reserven, no fos cas que prenguéssim mal. El PSOE monopolitza les grans decisions polítiques: la Monarquia no es qüestiona, la destinació dels romanents municipals es defineix en solitari, la sortida de la presó dels independentistes catalans no és prioritària. Quan cal posicionar-se al Congrés la postura del Govern és la del PSOE; si el grup d’Unidas Podemos vota diferent per exigir una investigació sobre els negocis del Rei emèrit és acusat de trencar la unitat. Això és el que té ser soci minoritari.
Iglesias era prou conscient de la situació quan va intentar sense èxit el “sorpasso”. Ser majoritari o minoritari en un govern és decisiu: ho sap el PSC de Barcelona on l’alcaldessa és Ada Colau. Toca que Podemos i els Comuns reflexionin amb rigor i calma: el pacte de govern va ser positiu i ben rebut per la gent progressista i Iglesias ha aportat estabilitat durant la crisi del coronavirus. Però si no es volen diluir han de defensar aferrissadament les seves conviccions dins i fora del Govern. No poden acceptar que el PSOE vulgui decidir unilateralment els grans temes. Després de l’inadmissible intent socialista de negociar en solitari els pressupostos amb Ciutadans, cal apostar per la majoria de la investidura i mirar de sumar-hi els vots del PDECat. I si Cs vol afegir-s’hi sense molestar massa és cosa seva. Les polítiques socials, la reforma laboral, les finances municipals, la Casa Reial, el Codi Penal, la Taula de Diàleg o els pressupostos són elements sobre els que l’exclusiva opinió del PSOE no pot ser la de tot el Govern. No és fàcil trobar l’equilibri, però si hi ha desacords cal explicar les diferències i apel·lar a la ciutadania. El PSOE de Pedro Sánchez sovint s’assembla massa al d’Alfonso Guerra.
