Regresse del Penyagolosa quan el safrà bord entapissa les praderies del barranc Obscur. El dia encara acurta ben poc, però aquesta planta ja m’indica que el cicle es va cloent, com un sofregit ben quallat. El safrà bord (del gènere Crocus, com el safrà de llei) fa les flors ran a terra, una estrella de color malva, de pètals llargs, una mica caiguts. Abans, quan la veia despuntar, sentia una punxeta al cor, perquè sabia que rere ella hi era el final de l’estiu, i el retorn a un nou curs escolar. El seu nom en castellà, quitameriendas, és ben evocador en aquest sentit.
Hi ha elements de la natura que ens desperten la il·lusió, com les primeres prímules de la primavera, o la sempre inesperada florida de l’ametler, i altres que van amerades d’una malenconia dolça, com ara aquesta flor, o les margarides grogues de les nyàmeres, també autumnals, amb aquella tendència crepuscular. La tardor, l’estació de la boira i la dolça abundància (com va cantar l’estimat Keats), té una punta d’agror, de lenta i imparable decadència: la nyàmera floreix per tal d’assecar-se als pocs dies, omplint el barranc del Palmaret de canyes seques, i el safrà bord del Penyagolosa tampoc durarà molt, totes dues deixaran al substrat els seus bulbs i tubercles per tal de reiniciar el cicle, quan el pas de les hores done lloc al solstici primaveral. Aquesta circularitat resulta corprenedora, com de colp i volta regressen escenes que tenies lleument gravades a la memòria, com surten del no res, com ara les aranyes tigre, que teixeixen les seues teles pomposes també al final de l’estiu, capturant tota mena d’hexàpodes.
Les oronetes venen aquests dies al meu hort biològic i s’atipen d’insectes mentre passe la mula entre el cànem bord i les corretjoles, i els abellerols fan el seu sit sit, tan característic que no cal que alce la vista per a saber que hi són, fent les seues passades planejadores, també omplint el pap per al llarg viatge que els espera fins a terres equatorials. I mentre llaure l’hort, sent els trets dels caçadors, que un diumenge més (i ja van tres) disparen als tudons, i aquests cauen malferits entre els tarongers i agonitzen durant dies, alatrencats o aperdigonats de mala manera, i aleshores les garses se’ls tiren a sobre, amb aquell ca ca ca sinistre, el riure més funest de la naturalesa. Pense en els caçadors que disparen des del turó, gent vinguda dels pobles de l’horta, i que troben algun tipus de pruïja a donar mort a aquest colom migrador, de batec d’ales elegant i cos superb. I també pense com en plena pandèmia hi ha gent que troba gust en aquesta matança, disparant a estols d’ocells inermes, sense cap possibilitat de salvació al davant de l’escopeta d’última generació.
L’any passat vaig rescatar una femella de tudó, i li vaig embenar l’ala, i durant dies el seu company va visitar-la, menjant amb ella en el galliner improvisat que havia preparat sota una garrofera. Un colp va poder volar va reprendre el seu camí, no sé si exitós o no, vull creure que sí. Perquè enguany ha regressat un tudó al mateix lloc, i li hem posat menjar, i jo he volgut creure que era ella, que ens feia una visita de rigor. I mentre els trets ressonaven als turons veïns, sentia un ai al cor, una sensació amarga, una impotència absoluta. De segur que aquella coloma res tenia a veure amb la que vaig socórrer, però ara entenc que des d’aquell dia es va establir un vincle, i sempre que sent l’espetec de les ales del tudó alce la vista. Aquell fou l’any del tudó, això és, una marca en la memòria, un d’aquells senyals indelebles que donen calat i solatge al pas del temps.
