L’onze de setembre de 2001 el món va canviar per sempre més arran d’un atemptat a les Torres Bessones de Nova York que va deixar una xifra de prop de 3.000 morts. El nombre oficial de víctimes mortals del terratrèmol de Mèxic de l’any 1985 va ser de 3.192, tot i que hi ha organitzacions que en parlen de més de 20.000. El tsunami de 2004 es va qualificar de “tragèdia de proporcions bíbliques” en segar d’un cop unes 300.000 vides.
La pandèmia de coronavirus supera ja els 25,6 milions de persones contagiades a tot el planeta. Algunes, amb seqüeles molt greus. És l’equivalent a la població completa d’Austràlia o a la suma dels habitants de Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia, per fer-nos una idea. La xifra de morts supera els 855.000 -gairebé com tres tsunamis, quaranta terratrèmols mexicans o 285 atemptats del calibre 11-S-, la qual cosa equival a l’extinció completa de la vida humana a països com Xipre o Luxemburg.
Les xifres de la pandèmia, però, podrien eixamplar-se encara més si posàrem llum sobre les zones d’ombra, com les grans bosses de misèria als països del tercer món on les dades no són, probablement, massa fiables. Allà on hi ha un control més o menys exhaustiu de morts i contagis, en canvi, resulta palès que la pandèmia està lluny d’acabar-se i que els guarismes de la tragèdia són només provisionals.
El mateix dia 1 de setembre, mentre milions de persones tornaven per primer cop als seus llocs de treball, es produïa un rècord de contagis i morts que certifica que la segona onada ja és tan forta com la primera. Com a mínim. Només al País Valencià, més de 900 positius i set víctimes mortals. En vint-i-quatre hores. Els ingressos hospitalaris han pujat més d’un 20% i la pressió sobre el sistema sanitari comença a notar-se.
El confinament de Benigànim ha camuflat alguna dada que resulta encara més simptomàtica, com l’augment de casos en zones turístiques com Dénia. No cal dir que València, Alacant, Elx o Castelló, les ciutats més grans i actives del país, encapçalen qualsevol top ten de contagis que vulga fer-se’n. I tot a 1 de setembre, el dia en què la maquinària torna a activar-se amb els desplaçaments massius en transport públic, les reunions i el contacte humà inevitable.
La consellera de Sanitat, Ana Barceló, diu que el coronavirus només podrà aturar-se si “els ciutadans assumeixen la seua part de lluita contra la pandèmia”. Costa d’entendre, però, que un docent, posem per cas, que “assumeix la seua part de lluita contra la pandèmia” i evita aglomeracions i reunions de més de deu persones, es veja ara obligat a compartir aula durant sis o set hores diàries amb més de trenta alumnes. O que un oficinista o l’operari d’una cadena de muntatge, que sempre porta mascareta i deixa un metre i mig de distància quan camina pel carrer, haja de pujar-se ara a un autobús anxovat o es veja obligat a incomplir mesures de seguretat perquè, si no, l’amo...
Amb aquestes xifres -torne a repetir-ho: provisionals i en augment constant- el més raonable seria parar. Tirar de fre de mà i aturar-ho tot fins que aconseguim trobar la fórmula per convertir la pandèmia del coronavirus en un desgraciat capítol de la història, com la pesta medieval o la grip de 1919. Però no podem. Som peces de l’engranatge d’una maquinària global dissenyada i construïda per no aturar-se mai, si no es vol que col·lapse. El sistema econòmic imperant és un gegant amb peus de fang que, si s’atura en sec, s’ensorra. Els ERTOs, els acomiadaments i els drames econòmics domèstics són a penes ferides lleus del primer intent de fer un parèntesi.
Els governs admeten que el risc zero no existeix i que l’objectiu principal és protegir “l’economia i les empreses”. Per damunt, fins i tot, de la salut dels treballadors i de la població en general. Per això, l’1 de setembre, un nou dia rècord en contagis i morts, tot comença de nou a funcionar sense que ningú no s’ho qüestione.
“El risc zero no existeix”, diuen. O traduït: l’activitat econòmica normalitzada generarà contagis i morts en peces de l’engranatge que, no obstant això, no són imprescindibles i resulten fàcilment substituïbles per altres xifres humanes amb valor tendent a zero al compte de resultats global. Total, si qualsevol de nosaltres, o dels nostres fills, o pares, de camí a la feina, a l’escola o al geriàtric, es contagia i té la desgràcia de ser alguna de les víctimes aleatòries del coronavirus, la maquinària tampoc no se’n ressentirà. Serem allò que diuen “danys col·laterals”. Un eufemisme terrible que, sincerament, ens sonava millor quan les víctimes eren africanes o de l’Orient Mitjà i no nosaltres caminant cap a l’escorxador del coronavirus mentre ens demanen “responsabilitat individual”.
