Catalunya, potència logística natural. Aquest estiu he escrit un llibre sobre l’economia catalana en positiu, posant en valor potencialitats sense amagar dèficits.
Catalunya és un país pobre en terra fèrtil, aigua i recursos naturals. Ha estat sempre una “terra de pas” perquè, més enllà de la seva façana mediterrània, boscos espessos i muntanyes aspres hi feien molt difícil la vida i les activitats productives al seu interior.
Mentre la riquesa de les nacions era fonamentalment agrària, Catalunya ha estat molt poc poblada. Només a l’Edat Mitjana, gràcies al comerç i només als segles XIX i XX, gràcies a la indústria, Catalunya ha sobresortit. Marsella, Gènova i Nàpols, amb grans ports protegits per badies naturals, sempre van limitar l’expansió medieval de Barcelona, el port de la qual s’havia de reconstruir sobre una platja a mercè de llevantades. Avui, però, el port català les supera de llarg en tràfics.
El Consolat de Mar, el codi de comerç marítim català, és possiblement la principal contribució catalana a la història universal, copiat i imitat arreu del món. La peculiar revolució industrial catalana dels segles XVIII i XIX, feta sense carbó però amb la força de l’aigua, va convertir el Llobregat i el Ter en els rius més explotats del món. Catalunya reneix contra tot pronòstic i Barcelona torna a situar-se entre les grans ciutats europees.
L’euro porta l’estabilitat de preus i tipus d’interès baixos, propiciant un llarg període d’expansió i creixement a Catalunya, durant el segle XX sotmesa a altes inflacions, elevats tipus d’interès i depreciacions de la pesseta. Aquesta estabilitat monetària ha impulsat la lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals de la UE i moltes empreses han pogut desplegar una gran capacitat de creixement.
Catalunya va tancar el 2019 amb 650.000 PIMEs, 550.000 autònoms, 2’75 milions d’assalariats i 8.700 multinacionals (3.000 al 2010): mai abans no hi havia hagut tanta potència productiva. El PIB català, molt diversificat, l’any 2019 assoleix 250.597 milions d’euros i les seves exportacions 73.853 milions d’euros, que equivalen al 30% del PIB. Catalunya és un dels països més exportadors d’Europa.
El sector agroalimentari, que ja és el primer sector productiu català aportant el 16’3% del PIB i superant l’automoció, va obtenir al 2019 el seu primer superàvit comercial: extraordinari per a un país mediterrani ple de muntanyes, amb poca aigua i superfície coberta en dues terceres parts per boscos.
No sé si l’economia catalana podrà seguir creixent si es manté el gran dèficit d’inversió pública que els governs de Madrid li imposen, sobretot des de 2010. Ja sigui per negligència o mala fe també el finançament de la Generalitat, caducat des de 2014, està escanyant els serveis públics catalans.
Les empreses catalanes fan front a marcs laborals, fiscals i energètics més hostils que favorables. El seu èxit sovint no té explicació racional, si no és pel que l’economista John M. Keynes anomenava “animal spirits” dels empresaris.
Tot allò que Catalunya té avui de potència logística natural ho té pel talent i per l’esforç de generacions, no pas donat pel medi físic o natural.
El talent i l’esforç de les persones també pot acabar-se, per què no passen necessàriament de pares a fills. Per això sorprèn encara descobrir, fins i tot en pobles petits, tantes iniciatives de tota mena i condició que aprofiten l’obertura econòmica, l’estabilitat monetària i les oportunitats que el segle XXI ha ofert.
El futur no el sap ningú, la pandèmia s’acabarà, els actius i atractius de Catalunya i de Barcelona hi són i les receptes les tenim: salut i feina, que deien els avis, i talent i esforç per al que vindrà.
