Aquests dies de canícula he llegit Tiempos recios, de Mario Vargas Llosa. La crònica de com el colonialisme nord-americà, i la companyia United Fruits, dedicada a l’exportació de bananes, va fer caure el règim democràtic de Guatemala i va afavorir el colp d’estat dels militars. Un llibre ben escrit, que es llegeix fàcilment, i on Vargas Llosa demostra el seu ofici. L’autor de La tía Julia y el escribidor o de La ciudad y los perros sap com desenvolupar i tancar una novel·la, com imprimir-li ritme i com conduir-nos a la seua canxa.
I mentre llegia Tiempos recios pensava que mentre Vargas Llosa escrivia allò tan corprenedor, el majordom de María Isabel Presley li portava a mig matí un sandvitx de roastbeef i un refresc de llima, per tal que poguera continuar còmodament sense haver d’abandonar el seu gabinet i la seua butaca de cuiro. És a dir, durant la lectura de Tiempos recios no he pogut distanciar-me (i ausades que ho he intentat) de la vida privada de l’escriptor peruà/espanyol, i com més m’explicava les conxorxes empresarials i traïdories polítiques, més pensava en la seua cohabitació amb aquella senyora filipina, que segons diuen té tretze cambres de bany a la seua mansió, com no podia ser d’una altra manera. I allò em portava el record de l’aventura política de Vargas Llosa al seu Perú natal, i com va encapçalar la candidatura dretana, és a dir, l’oligarca, la dels senyorets, la d’aquells que en Tiempos recios deixa com a persones sense escrúpols ni moral, on allò únic que els importa és que no baixe el dividend.
Potser no és just. Però pense en Vargas Llosa i tot seguit se’m fa present la seua somrient esposa, reina de corazones, i de pas algun anunci de Porcelanosa, en el qual se’ns diu com de feliços serem si emprem els seus inodors. Segurament, a l’autor de Los cachorros escriure sobre la misèria indiana acompanyat de tants inodors li resulta estimulant. I, tanmateix, és evident que hi ha una contradicció palmària entre el que ens explica en la novel·la i el que ens mostra de la seua vida.
Fet i fet, ho convinc, potser és injust. L’art està per sobre de la vida privada. Ja Marcel Proust va escriure Contra Sainte-Beuve per tal de protestar que el crític dels lundis (a qui Proust anomenava Sainte-Bave) investigara la seua vida íntima. Per a Sainte-Beuve, el crític literari havia de fer com el botànic: no era prou la descripció taxonòmica d’una espècie, sinó que també calia estudiar l’ambient en què creixia, així com altres qüestions ecològiques. És a dir, per a entendre bé la vida d’un escriptor cal furonejar en la seua vida privada, on hi descobrirem moltes claus que animen la seua literatura. I així, llegint Tiempos recios podríem pensar que l’autor és un anti-ianqui confés, un lluitador espaterrant de la llibertat de la classe treballadora, un Zola que acusa a tort i dret (hi ha tants a qui acusar!), un intel·lectual sempre capficat en batalles socials, a un pas de la utopia.
Però no! L’autor de Tiempos recios és aquell home que es fotografia somrient i vestit d’esmòquing amb Isabel Preysler, que escriu des de la seua mansió mentre una colla de criats es preocupa que no li falte res, per tal que la seua prosa continue ben perfilada, com així també els sucosos dividends que aconsegueix amb ella, aquest colp relatant la misèria dels pobres indis guatemalencs. Sainte-Beuve potser no entendria res i Proust li diria que la literatura és una ficció. I que la vida res, absolutament res, té a veure amb l’obra.
