El cap de setmana van coincidir a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent els presidents Torra i Puigdemont i, en un bon exercici de coordinació, tots dos van utilitzar el terme “confrontació” per referir-se a l’estratègia política a seguir per part de l’independentisme. Mentre que Torra va proclamar que “si no confrontem no avançarem”, Puigdemont va especificar que hi havia d’haver una “confrontació intel·ligent amb l’Estat espanyol”.
Evidentment, no puc fer altra cosa que estar d’acord amb aquest punt de vista: és obvi que cal mantenir viu l’anhel d’independència per tal que algun dia s’acabi materialitzant i és important fer-ho d’una forma racional, que ajudi a fer guanyar suports a la causa pas a pas. El que no em sembla tan palmari és que, ara per ara, ni l’un ni l’altre estiguin combinant massa bé el nom amb l’adjectiu.
Seria intel·ligent aprofitar el descrèdit de la monarquia entre la gran majoria de la societat catalana -inclosos molts conciutadans nostres que de moment no són independentistes, si tenim en compte que les xifres de partidaris del republicanisme s’enfilen vora el 70%- per denunciar les deficiències de l’Estat espanyol en matèria democràtica i la complicitat o connivència dels partits d’àmbit estatal amb el monarca fugitiu. En canvi, seria ben obtús convertir un ple del Parlament en aquesta línia que ara comentàvem en una batalla campal entre independentistes arran de la publicació al Butlletí Oficial. Encara més si el mateix president de la Generalitat, que atiava el foc des del Twitter, tampoc es va atrevir a publicar al seu Diari Oficial el primer nomenament de consellers a inicis de la legislatura, suposo que perquè ho considerava una desobediència de baixa volada sense massa recorregut.
Seria intel·ligent, també, servir-se del progressiu acostament de PSOE i Podem a Ciutadans per assenyalar-los davant del seu electorat català. Molts dels seus votants creien francament en una altra forma possible de governar, amb una ment més oberta pel que fa a la qüestió catalana, amb una oportunitat pel diàleg, l’entesa, la fraternitat i tot això que els venien. Són votants sincerament progressistes que es pensaven que la tensió acumulada era simplement culpa dels governs del PP, malcarats i autoritaris. És en el desencís d’aquestes persones on té l’oportunitat per créixer l’independentisme. Per contra, seria ben poc lúcid posar-se a desbarrar constantment contra la famosa taula de diàleg i els companys independentistes que la proposen, encara que tots sapiguem que no donarà pas cap fruit, en comptes d’assenyalar els incompliments reiterats del govern espanyol i la seva preferència de virar cap a la dreta abans d’haver d’assumir decisions valentes sobre Catalunya i haver de fer concessions.
Seria intel·ligent que l’independentisme demostrés a tots els catalans que és el moviment polític que pot governar millor i l’únic capaç de defensar els seus interessos, al contrari de la resta de formacions polítiques, les d’àmbit estatal, sempre sotmeses a voluntats alienes. Ara bé, no em sembla gaire brillant estratègicament parlant fer la finta de convocar eleccions tot desbarrant del teu soci de govern i allargar la broma gairebé un any, iniciant una de les campanyes electorals més llargues de la història, convertida en una batalla campal entre independentistes.
Hagués estat intel·ligent que durant l’octubre del 2017 s’hagués tret partit de l’embranzida ciutadana, amb l’independentisme plenament mobilitzat i portant la iniciativa, en comptes de d’haver passat aquell mes entre corredisses i súpliques, deixant-ho refredar tot i cercant excuses. Contràriament, no em sembla pas gaire assenyat que, a misses dites, et piquis el pit exigint una desobediència irredempta als altres, fora de context i sense que el moment hi acompanyi, un cop has deixat entrar la repressió fins a la cuina.
