Passada la Mare de Déu d’agost, un té la sensació que l’estiu, fins i tot aquest tan i tan estrany, s’escola. Amb tot, aquesta setmana m’arriba la bona nova d’un seguit de festivals coratjosos que s’aniran succeint —amb permís dels rebrots— al llarg dels propers dies i que són per a mi tota una mostra de perseverança, de lluita per reinventar-se per buscar fórmules que ens permetin viure l’experiència de la dansa, la música, el teatre i la literatura oral en primera persona. En citaré només alguns, que ningú se m’enfadi, a manera d’exemple i defugint l’exhaustivitat. Ho faré per mostrar com la nostra és una realitat cultural que s’explica més enllà dels models imperants a les grans capitals o dels festivals que s’articulen a partir de les grans xifres.
Comencem amb una aturada obligatòria a les Preses per assistir a una edició més local però amb alguns tocs internacionals de l’Ésdansa, el festival de la dansa d’arrel tradicional que ha optat com ells mateixos expliquen per una edició Km0 i que ha preservat la seva línia formativa, l’Esdansa’T, que és una de les seves perles. Tindrà lloc del 20 al 23 d’agost i ens permetrà reflexionar sobre passat, present i futur de la dansa d’arrel amb autèntics referents del gènere. Jo no em vull perdre, ni que sigui a distància, la sessió dedicada a una figura que no puc estimar més ni puc considerar més clau en l’àmbit de la dansa tradicional: la del gran Manuel Cubeles que va morir a la Garriga el 19 de desembre de 2017 —ho recordo perquè portava poques setmanes a l’exili i la seva pèrdua em va colpir enormement— i del qual aquest 2020 s’escau el centenari del seu naixement. Gràcies de cor als companys de l’Ésdansa per parlar-ne i per recordar-lo.
De la Garrotxa a les enyorades Valls d’Àneu, perquè s’acaba l’Ésdansa i comença el Dansàneu, avui un festival de referència en l’àmbit de la producció i l’exhibició de dansa i música no només d’arrel i que ha trobat en la suma d’una tercera pota com és el patrimoni la fórmula d’èxit que n’explica l’esclat dels darrers anys. Parlar del Dansàneu és, per a alguns, recordar un temps i un país que ha canviat enormement. D’aquí que la funció i el rol de marcs com el Dansàneu hagin canviat. I és en la capacitat d’adaptació i, naturalment, en la solidesa dels projectes que trobem realitats úniques com aquesta que del 23 al 30 d’agost (déu-n’hi-do, com en són de valents) maridarà dansa, música i patrimoni natural i artístic en un entorn únic i amb propostes que fan salivera com la inaugural que signa Roberto Olivan (mirada de nord a sud, de país: bravo!).
Uns altres que s’han reinventat han estat els amics del festival de narració o tradició oral En veu alta, que han reprogramat els espectacles de juny a desembre i que aquest dijous 20 d’agost han penjat el cartell d’entrades exhaurides al concert de Marc Parrot, que vindrà seguit de propostes de gran qualitat, molt singularitzades. Les podeu recuperar a través del seu canal YouTube, #Tastetseva l’han batejat. Un festival que mescla la presencialitat i la xarxa i que explota al màxim les virtuts de cada àmbit. Per als qui no el situeu geogràficament, el Territori Eva va des d’Avinyó Nou fins a Vilobí del Penedès i ressegueix més d’una vintena de municipis.
Del 25 al 29 d’agost, tindrà lloc el festival internacional de teatre amateur de Girona, el FITAG, que celebra enguany la seva vintena edició en un any que, recorden, és “del doble vint”. Normes de distanciament, reducció d’aforaments... Però cap renúncia a viure els espectacles en un festival que planteja el retrobament social com a imprescindible. Preus populars, cultura accessible, necessària. Aquests són només alguns exemples d’autèntica resistència cultural (per cert, molts d’aquests projectes estan liderats per dones... Casualitat?). Aplaudim-los però no només: fem-los costat, assistim-hi amb responsabilitat i fem sentir la nostra veu a l’hora de reclamar més i millor cultura per a tothom.
