Hi ha una irrealitat que acompanya i s’imposa. Fets negligibles se sumen a la pandèmia per densificar el to irreal de l’ambient. Fugides reials amb les seves cortines de fum, anuncis publicitaris de pena, manifestacions insensates, golejades fora del corrent... Passa un corc que fa feina sense que se sàpiga ben bé com parar-lo o les galeries que travessa. Fa més de vint anys que faig de periodista i posem que una mica la mirada se t’educa per escrutar la realitat, per desmuntar-la i observar-ne les peces una a una. Com a mínim, per desmuntar el primer gol que et volen engaltar. Però, ara, per moltes raons, el món dels mitjans de comunicació viu el sacseig constant de tot de petards de fira i l’exercici es complica fins a semblar una obra d’enginyeria. Uns quants petards: la dictadura de l’en directe, els likes i els clics, la priorització de l’anècdota, l’element rar o heroic, la recerca de la immediatesa, el boom del moment o l’espectacularització per sobre de totes les coses, l’eslògan fàcil, les modes vestides de façana trencadora però que desactiven el desvetllament crític, el gust per reflectir el soroll de les xarxes, la fenomenologia que fa forrolla, el màrqueting de quincalla, el resultadisme (que ja s’ha vist quin resultat dona quan es perpetra a consciència, com a can Barça)... Res que no vingués anunciat de lluny, però tot una mica més crescut.
Ara, quan mires les notícies, i no cal que siguin pandèmiques, creix la impressió de llegir irrealitat, d’assistir a una desfilada de retalls deslligats del context. És el que passa quan no es fan totes les preguntes i quan els titulars surten com bolets inexplicables i supleixen els d’una hora abans com onades del mar. Per què encara no s’expliquen les dècades d’apagada informativa sobre la monarquia espanyola? I la bola d’irrealitat s’ho va cruspint tot: apareix un anunci ridícul de la Grossa de Cap d’Any, enmig del desastre econòmic i quan fa anys que l’ascensor social està trontollant, i ningú hi veu res que hi grinyoli. L’anunci es retira adduint que no havia estat comunicat al Govern, però hi ha un detall inquietant que totes les notícies recullen: el cartell s’havia presentat el 27 de juliol (ignoro on es va difondre i la intensitat de la difusió fins que va esclatar la polèmica a les xarxes, vint-i-un dies després). Però la successió de fets, només mirant el calendari, és truculenta.
El resultat és que ara moltes notícies em semblen, en realitat, contes. Només sé veure-hi contes. És clar que també hi veig aquella il·lusió òptica de trompe-l’oeil que algunes contenen, tot sovint no deliberadament —no estic per aixoplugar més teories de la conspiració—, sinó més aviat com una trampa amable que para el mateix sistema. La història de la literatura —la tradició catalana i la universal— és plena de jocs literaris a partir de l’absurd de la notícia. Peces que juguen amb la transfiguració de l’impacte que pot tenir allò breu. Foix, Fénéon, Sindreu, Kharms... En alguns casos, reaccions satíriques o d’avantguarda per espolsar-se el corc que se’ls imposava. Només em venen ganes d’imitar-los i treure’n contes de la realitat.
L’altre dia, un amic m’explicava per videoconferència que havia corregut no feia gaire per Christiania, a Dinamarca, aquest barri paradigma de l’autogestió i l’alternativisme. Hi havia vist cartells avalant la teoria de la conspiració al voltant de la COVID-19, on posaven en el mateix sac el cap de l’OMS i Bill Gates... La cosa evidencia com la conspiració i una suposada defensa de la llibertat uneix tota mena de sectors que no es trobarien ni per fer una costellada ni es posarien d’acord en les raons que defensen. I segurament aquesta és l’amenaça pública: l’esfilagarsament abismal de la realitat en fragments mínims i confusos d’irrealitat.
Al meu amic li agrada explicar sopars de duro, i em va assegurar que li havien parlat d’una petita comunitat més al nord on començava a calar una reivindicació fora de l’habitual. Les dones, que ja s’havien deixat créixer pèl a tot el cos com a alliberament d’una suposada castració estètica, ara havien decidit fer un pas més: reivindicaven el pet i el rot sonor, tan sovint en mans dels homes per fer aquella gràcia unga-unga testosterònica. L’amic deia que feien com en una església de Chiapas on havia estat, on els veïns rotaven amb Coca-Cola per espantar els mals esperits. Aquí devia ser, em referia, per espantar les modes establertes. Jo li deia que em prenia el pèl i ell, que no, que no, i va continuar detallant-me la ruta que pretenia fer. Suposo que amb tot plegat no arribarà gaire enllà perquè la pandèmia mateixa fa de somnífer: ara tot va més lent, fins i tot el pensament. Però el seu conte em fa pensar que potser, al final, el perill és que no ens estranyem de res.
