Enguany s’han complit setanta-cinc anys de l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen, i de nou s’ha plantejat la gran qüestió de fons de per què ho feren. Victor Klemperer, en aquella admirable reflexió que és LTI. La llengua del Tercer Reich, ho formulava amb una escruixidora inquietud al final del llibre: “Durant tots aquests anys, em plantejava una vegada i una altra la mateixa pregunta i fins avui no he trobat resposta: com és possible que gent culta cometera aquella traïció a la cultura, a la civilització, a la humanitat?”.
En realitat, no existeix una memorialística de l’holocaust escrita des de dins i des d’una revisió sincera d’aquells dies, i que entone mínimament un mea culpa. Tant de bo Martin Heidegger o Ernst Jünger hagueren escrit seriosament sobre aquells dies! O l’entranyable Fritz Knoll, rector de la Universitat de Viena, que va expulsar els professors jueus i els va conduir a una mort segura, haguera revisitat les seues accions! O el seu successor en el càrrec, el metge Eduard Pernkopf, que emprava els cossos dels executats per la Gestapo per a il·lustrar amb cossos frescs el seu famós atles d’anatomia, ens haguera fornit un breu escrit de justificació! O Karl von Frisch, Premi Nobel de Medicina, que era simpatitzant del nazisme (fins que va descobrir els seus gens jueus) i que escrivia com els àngels, ens haguera aportat una breu descripció de com va obrir els ulls, o en tot cas de com li’ls obriren...
En canvi, el que hi hagué va ser un silenci profund. Jonathan Littell, en Les benignes, s’endinsa de manera molt brillant en la ment d’un d’aquells oficials de les SS. La primera frase marca el to del llibre: “Germans humans, deixeu-me contar-vos com va passar”. I narra els afusellaments a peu de fossa, i ho fa amb una fredor i un gust pels detalls que ens remou les entranyes. Però aquelles memòries són també ficció, i pròpiament no hi ha una literatura del nazisme, com en canvi sí que hi ha una de l’holocaust, amb tants testimonis víctimes de primera línia, des de per Primo Levi fins a tota la sèrie B d’Auschwitz.
Si llegim Conversacions amb un botxí, del periodista Kazimierz Moczarski, experimentem la mateixa sensació agra. El comunista Moczarski, en aquest valuós testimoni, explica el temps compartit en la presó amb el general de les SS Jürgen Stroop, que va ser l’encarregat de la destrucció del gueto de Varsòvia, i com aquest sentia amb orgull aquells actes que varen causar la mort de milers de persones. De Stroop a Eichmann, l’actitud al davant dels fets és la mateixa, la d’una extraordinària arrogància. Quan el periodista li va preguntar a Stroop sobre aquells fets, li va contestar: “Els jueus no tenen sentit de l’honor ni de la dignitat, són incapaços d’aquests sentiments. Els jueus no són del tot humans. Els jueus són infrahomes...”. Al poc, Stroop seria penjat sobre les ruïnes del gueto de Varsòvia.
Els perpetradors de l’holocaust no han explicat per què ho feren. Certament, no era una confessió fàcil, ni uns records agradables d’escriure. I, tanmateix, sobta tant de silenci, fins i tot entre els simpatitzants del nazisme, que foren la immensa majoria del poble alemany i austríac. Preferiren mirar cap a un altre lloc. La guerra freda també els va ajudar a passar pàgina. Però el dolor de les víctimes, setanta-cinc anys després de l’alliberament de Mauthausen, segueix sent escruixidor. I la pregunta de Klemperer segueix igual d’actual: com és possible? Una estupefacció que creix dia a dia.
