Hi ha espais on certa putrefacció sobreviu per una qüestió, diguem-ne, genètica. És el cas de la Cambra de Comerç de Castelló, històric feu de la família Fabra fins la davallada final amb antídot penitenciari d’última hora. El grup selecte dels empresaris de Castelló va estar dominat durant la dictadura per un franquista reconegut, Carlos Fabra Andrés, pare de l’exconvicte Carlos Fabra Carreras. Inicialment, el progenitor havia fet l’ús habitual del palau de la Diputació, un saló domèstic ininterromput des dels temps de Victorino Fabra Gil, el tio Pantorrilles, arrel genealògica i president de la corporació ja el 1874. Però, per què conformar-se amb un grapat de metres quadrats de poder amb tanta quantitat de metres quadrats al carrer per edificar? És així com aquell Fabra visionari va perllongar els tentacles més enllà de l’avorrida seu de l’autoritat franquista fins els prometedors cels de l’empresariat local. Uns cels acotats en les cinquenes o sisenes plantes d’un desenvolupisme sense llei ni comptaquilòmetres. De fet, aquell Fabra va ser conegut com l’empedraor, un galó suficientment descriptiu i covat com a conseller del Banc d’Espanya, assessor de la Caixa de Castelló i prohom de la Cambra de Comerç.
Aquesta darrera influència la va heretar el seu fill Carlos, secretari general de la Cambra abans i després de passar per la política. Protagonista de nombroses causes de corrupció com a imputat, sols va abandonar la corporació quan va ser condemnat per estafar Hisenda. Ignorem però, quins patògens van surar en l’ambient fins contaminar els aqüífers de la institució i provocar que, anys després, un altre secretari general també haja acabat investigat per corrupció entre particulars i prevaricació. Es tracta de Jesús Ramos Estall, qui, com a màxim garant de la legalitat de la Cambra, ha permès, ni més ni menys, que les seues empreses s’adjudiquen fins a 348.500 € des de juliol de 2016.
Darrere no hi ha cap estructura elaborada. Ramos, president de les meses de contractació, es retira momentàniament quan les seues empreses es presenten. Basta amb uns minuts per anar al bany i tornar amb les mans rentades, suposem, i la milionada licitada. Amb aquesta raó quasi escatològica, Ramos justifica l’absència de conflicte d’interessos. I tot enmig del silenci del Consell de Cambres (“Cadascuna és autònoma per prendre les decisions”, diu José Vicente Morata) i de la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, que és l’òrgan tutelant de les cambres i el que ha de vetllar per la bona marxa. Ben al contrari, la Conselleria diu que els membres del comitè executiu no són funcionaris i, per tant, no pot esmenar el funcionament intern. En canvi, sí que va permetre que Ramos compaginés el càrrec a la Cambra amb la dedicació a les seues empreses, aquelles que facturen diners a la corporació durant el breu lapse en què qualsevol humà transcendeix envers l’estat sòlid, líquid o gasós. Però hi ha més, l’esmentada Conselleria fa de l’adjectiu una descripció exacta del currículum de Ramos, ja que li permet treballar només tres hores diàries per 60.000 € anuals, que és la quantitat que cobrava abans per dedicació a temps complet.
I no acaba ací la cosa. Sabem de l’assumpte gràcies a una denunciant anònima que es va negar a signar a Ramos, a través d’Adade Castellón, SL, el darrer contracte per 150.000 €. Aquesta alertadora va haver d’acudir a l’Agència Valenciana Antifrau, on li van atorgar l’estatut de persona denunciant. Malgrat això, Ramos li va obrir un expedient disciplinari i, després de 30 anys a la Cambra, la va acomiadar el passat 6 de febrer. Poc li va importar que aquesta treballadora, a més, estiguera de baixa i fora delegada sindical. Al carrer.
I tot amb el silenci poc sostenible de la susdita conselleria, el mutisme de la qual -i el seu possible suport a Ramos, qui es vanta contínuament que el Consell li dona suport- no sembla massa adient. I menys encara en uns temps en què la societat civil es mobilitza en favor d’una Llei integral contra la corrupció política, que haurà de validar el Congrés, i la Unió Europea va aprovar, l’abril de 2019, la directiva “whistleblowing”, especialment zelosa en la protecció dels denunciants i que, quan entre en vigor (l’Estat té de temps fins desembre de 2021 per assumir-la), Ramos i potser algun alt funcionari de la Generalitat no podrien continuar ni un minut més en el seu càrrec.
No sabem el futur processal del cas ni les derivacions polítiques, però sí ha quedat ben clar com de forta creix encara l’arrel de la soca Fabra dins la Cambra de Comerç de Castelló.
