Quines ganes en tenia! Vacances. No coneixia la platja de Sant Pere Pescador. Sempre he tingut més tirada cap al Baix Empordà. M’ha enamorat. Les dunes, la platja llarguíssima, les onades, el vent. I hem encertat una zona amb poca gent, molt poca gent. Em capbusso entre onades. L’aigua llisca per la pell i s’emporta les preocupacions, incerteses i neguits del confinament.
Però a la Rita, una amiga del barri, una onada no li serveix. Perquè fa cinc mesos que no cobra. Va entrar en ERTO el 14 de març i des d’aleshores no té cap ingrés. Cinc mesos sense cobrar. Cinc mesos d’haver de pagar lloguer i subministres. Cinc mesos d’omplir la nevera. Cinc mesos de vida i totes les despeses per mantenir-la i gaudir-la. “I com t’ho fas, Rita?”, li pregunto. “Tenia uns petits estalvis i amb ajuda de la família”.
“Mira, allà, tot d’estels!”, assenyala el meu fill. Una munió d’estels de colors intensos ballen amb el vent. És preciós. Estan subjectats amb cordes a surfistes que juguen amb les ventades i les onades. Si tingués temps, un estiu em podria apuntar a aprendre’n, penso. Però em conec i sé que em costarà trobar el moment. I em torno a estirar a la tovallola i deixo que el sol m’acariciï una pell que ha trobat molt a faltar l’aire lliure aquesta primavera.
El Marc, un amic de Sants, també està en ERTO des de mitjans de març i tampoc ha cobrat res des d’aleshores. Té dues nenes petites i se’n surten entre estalvis i el salari de la companya. Les vacances? Des de Sant Joan a la casa dels sogres a un poblet amb algunes escapades gràcies a la furgoneta equipada que tenen per voltar. Aquest any, les aturades les fan totes en pàrquings per a autocaravanes, que tenen por d’entrar a càmpings i tenir la mala sort d’encomanar-se del coronavirus. Les noves pors en temps de pandèmia.
Tant amb la Rita com amb el Marc, quan l’empresa els va aplicar l’ERTO, va cometre un error. I quan la resta de companyes i companys van cobrar el primer pagament, a ells no els van ingressar res. En els dos casos, l’empresa va corregir de seguida l’errada. Però els diners segueixen sense arribar.
Després d’un matí de platja, decidim anar fins a les Medes a la tarda. Ens apuntem a un creuer amb visió submarina per poder gaudir d’un “fons marí de paisatges meravellosos amb fauna subaquàtica molt abundant”, diu la publicitat. De camí a l’illa, un noi de la tripulació puja a coberta amb una galleda plena de peixos petits i els llança enlaire; les gavines s’hi apropen per caçar-los al vol. La canalla salta i xiscla al seu voltant amb alegria. En arribar a les Medes, els petits queden fascinats amb els meros que veuen des dels vidres.
La Rita m’explica que de tant en tant truca al SEPE per saber quan es resoldrà la situació: “En total he tingut èxit només en quatre trucades després de més d’una hora i escaig d’espera cada vegada. He parlat amb elles i m’han explicat que van desbordades resolent errors. Que aquesta és la raó dels endarreriments en els pagaments. Cada error s’ha de corregir manualment i no tenen prou personal.”
Però no tots els impagaments són per errades en el procediment d’inscripció. A la feina del Marc, algun treballador només va cobrar el primer mes d’ERTO, i res més des d’aleshores, malgrat que tot era correcte quan els hi van inscriure. I de moment no ha donat fruit cap de les trucades que la gestoria de l’empresa on treballa el Marc ha fet al SEPE. La Rita i el Marc no són una excepció. “Ja us ho fareu!”, sembla que ens diguin els governants. Si teniu sort i cobreu l’ERTO, fantàstic; sinó, espavileu-vos! Les institucions públiques han deixat desemparades milers i milers de treballadores i treballadors des que es va decretar l’estat d’alarma.
Tornem a ser a terra. “Mare, podem anar altre cop a la platja?” I no li dic pas que no, que entre el sol que pica i la mascareta, he quedat ben estabornida. Estirem les tovalloles a la sorra i m’endinso al mar. Que bé que s’hi està submergida. El món exterior desapareix. I en sortir m’omplo els ulls del blau del mar i els pulmons de la brisa que s’ha alçat. Ens caldrà activar tota l’energia, intel·ligència i mobilització per afrontar un futur que es dibuixa molt complex. Però, després de l’estat de xoc pel que hem viscut, encara estem tots plegats sota l’onada. Ja toca posar-nos a rumiar com en sortim.
