Aquest és el quid de la qüestió. El com. Jordi Cuixart escrivia fa poc més d’un any Ho tornarem a fer (Ara Llibres), on ratificava el seu compromís, com ja va fer exemplarment al judici. També Oriol Junqueras havia expressat la voluntat de tornar-hi, la qual cosa era tant com admetre que allò que havíem fet l’octubre de 2017, no ho havíem acabat de fer del tot bé. Per tant, no som allò que vam votar. Tant és així que aquella declaració d’independència mai no es va publicar, s’hi va renunciar. I encara menys s’ha desplegat cap nova legalitat. Ni amb el president Puigdemont, ni amb el president Torra, qui ha acatat escrupolosament la legalitat vigent.
La presó és el símbol de la repressió, amb la qual ha conviscut el president Torra i tot el Govern. Aquell frustrant “Obriu les presons!” no només és l’escenificació de la impotència sinó el reconeixement de la legalitat vigent amb Torra al capdavant. Després d’exigir amb vehemència el tercer grau per als presos polítics, hem vist la clamorosa impotència i la passivitat que han acompanyat la liquidació d’aquest tercer grau que ha deixat el conjunt dels presos en pitjor situació que mai. Sense visites i amb un règim d’aïllament de 21 hores diàries. Forçar el tercer grau ha estat contestat amb implacable contundència. I la resposta ha brillat per la seva absència. Torra ni ha obert cap presó, ni l’obrirà. Perquè si som honestos, no pot fer-ho. Però insisteix a jugar a l’equívoc i a planye’s en veu baixa. Ni va aguantar el pols per una pancarta inofensiva al Palau de la Generalitat. La va fer retirar ell mateix. Però com hem d’obrir cap presó?! Per l’amor de Déu.
No és pas que el president Torra no sigui independentista, ni anheli la república. Senzillament, vol i dol. Se sap president d’una comunitat autònoma del Regne d’Espanya. I la república no es a tocar. El president ha pretès fer veure allò que no som; com Pujol però en versió esperpèntica. I és la persistència en aquesta actitud, estèril i absurda, el primer que impossibilita una estratègia compartida de l’independentisme. No hi pot ser quan es viu instal·lat en una il·lusió. I així és impossible recuperar el tremp i l’esperit de l’1 i el 3 d’octubre.
L’exili és la segona expressió més cruenta de la derrota. Els centenars de milers de republicans que fugien del franquisme expressaven com ningú que Franco havia arrasat. L’estampida protagonitzada per Puigdemont, legítima, tot just després de la Declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, evidencia fins a quin punt l’Estat havia capgirat la partida. L’Estat va perdre per golejada la batalla de l’1 d’octubre. I fins al 3 d’octubre va trontollar. Però, a partir d’aquell moment, va exhibir tot el seu potencial i ens va fer recular fins a la casella de sortida. L’Estat va apostar per la confrontació aquell octubre (ells, sí, la necessiten) i va defugir qualsevol sortida dialogada. Perquè quan es té la força, el diàleg fa més nosa que servei.
El com ho tornarem a fer no sortirà del Consell per la República. Per infinitat de motius. El primer, perquè en la gènesi d’aquest òrgan hi ha el miratge. D’entrada, tant si com no, es volia autoanomenar Consell de la República. El matís no és menor. Gestionar allò que no existeix. I, el que és pitjor, sense saber ni remotament com sortir de l’atzucac, sense plantejar cap estratègia compartida o no. En segon lloc, perquè és l’expressió no ja d’una part del país sinó d’una part de l’independentisme que confon la part amb el tot. I finalment, perquè no s’hi pot tenir art i part. No es pot pretendre un òrgan plural i alhora ser l’expressió diàfana d’un determinat “espai polític”. Pretendre ser el més independentista no t’acosta a la independència. És com creure que ser molt culer -per molt que fins i tot les calces duguis blaugrana- et pot fer guanyar la Lliga; només evidencia que estàs en calces. El Consell podria ser útil, sí. Si desplegués tota l’energia a internacionalitzar la causa de Catalunya i defugís tot partidisme.
En tot cas, allò que avui és imprescindible és una anàlisi honesta, que admeti fortaleses i debilitats, que accepti que som on som i no pas on ens agradaria ser. No fer-ho és viure instal·lat en la derrota, en una esquizofrènia permanent; és escenificar dia sí dia també una confrontació caïnita, és dissipar responsabilitats. No ens calen més llibres carregats de ressentiment, ni nostàlgics. Per culminar allò que no va poder ser l’octubre de 2017, és imprescindible avaluar el present i mirar el futur no tant per proclamar la voluntat de tornar-hi (àmpliament compartida) sinó per fer-ho de manera que allò va ser proclamat, la república catalana, sigui viable i una realitat en el concert internacional.
