Un dels elements més característics del sistema electoral francès és el repartiment profundament desproporcionat que fa de les majories en els diferents consells i plens del país. Així, per exemple, la llei francesa preveu que en unes eleccions municipals o regionals el partit vencedor –és a dir, el partit que obté més vots, arribi o no a la majoria absoluta– es beneficiï d’un bonus que, a efectes pràctics, li permet d’obtenir una comodíssima majoria absoluta del ple en qüestió sense que l’hagi obtinguda forçosament a les urnes. En el cas de les eleccions regionals, per exemple, el partit vencedor s’atribueix, de partida, el 25% dels “diputats” del parlament regional i el 75% de cadires restants es reparteixen proporcionalment d’acord amb els resultats obtinguts de cada partit, inclòs el partit vencedor. Si feu números, amics lectors, veureu ràpidament que la traducció pràctica d’això que explico és, com bé deia, una incombustible majoria absoluta per al primer partit.
Teòricament, l’objectiu d’aquest dispositiu hexagonal és el de garantir l’estabilitat política i institucional durant el transcurs sencer d’una legislatura, és a dir, que el partit més votat pugui governar i aplicar el seu programa electoral sense “condicionants” d’altres partits menys votats i sense amenaces de mocions de censura. Alhora, es garanteix, òbviament, la veu i la representació de l’oposició, si bé els seus vots, a l’hora de la veritat, compten més aviat poc, perquè el partit del govern no els necessita per a gairebé res.
Em venia al cap aquest model gal arran de l’atzucac polític que fa temps que viu el nostre estimat Principat de Catalunya. He escrit per activa i per passiva que és un error sense pal·liatius que l’independentisme convoqui eleccions al Parlament de Catalunya sense prèviament haver acordat un full de ruta comú i compartit. De fet, el que hauria de fer en aquests moments l’independentisme és confrontar les diferents opcions estratègiques, veus i lideratges que hi ha dins l’independentisme, amb un format de primàries obertes, que permetés triar el millor camí i els millors candidats. Tanmateix, si, com el Papa Luna, els dirigents independentistes continuen en els seus tretze de voler convocar eleccions aquesta tardor, aleshores, almenys, fóra bo que aquestes eleccions servissin d’alguna cosa.
Si els polítics independentistes són realment honestos i coherents amb llurs discursos, hem d’entendre que les properes eleccions haurien de servir perquè els catalans, vist que els partits han estat incapaços d’acordar una estratègia compartida entre ells, puguin triar el full de ruta que consideren més encertat per arribar a la independència. Perquè això passi, però, perquè realment els catalans puguin triar el camí a la independència que veritablement consideren més adequat, sense pressions ni xantatges emocionals d’una banda i de l’altra, caldria, abans de les eleccions, que aquests partits pactessin un seguit de regles del joc.
Seria important, per exemple, que la campanya electoral servís per confrontar els diferents fulls de ruta i estratègies. Això vol dir que és indispensable que durant la campanya electoral els partits independentistes competeixin entre ells, lluitin per demostrar intel·lectualment que la seva proposta és la millor i, fins i tot, es llancin els plats pel cap o es diguin el nom del porc, si escau. Ara bé, perquè això funcioni de debò, els votants independentistes han de tenir la certesa i la tranquil·litat que després de la campanya electoral, després d’haver confrontat i que els catalans hagin escollit un o altre camí, el conjunt dels partits independentistes tancarà files a favor de l’opció que hagi sortit vencedora. Amb altres paraules: que no viurem una segona part del vergonyós capítol de la Diputació de Barcelona.
Com es tradueix això de manera concreta? Doncs amb un acord preelectoral dels partits independentistes que estableixi que després de les eleccions aquests partits es comprometen a votar gratuïtament –és a dir, a canvi de res, sense negociació de res, i sense entrar a govern– la investidura del partit independentista que hagi obtingut més escons al Parlament. Sí, hi torno: cal que els partits independentistes acordin públicament que investiran el candidat del partit independentista que hagi obtingut més escons i que el deixaran governar sol, que deixaran que el partit independentista amb més escons governi sol i pugui aplicar sense excuses ni dilacions el seu programa polític independentista. Si Junts per Catalunya és el partit independentista amb més escons, ERC i la CUP s’han de comprometre a votar-ne la investidura i a deixar-los governar sols. Si el que obté més escons és ERC, a l’inrevés.
Aquesta situació generaria diversos efectes. El primer de tots és que disposaríem d’un govern català independentista i d’una oposició també independentista, que, teòricament, vetllaria perquè el govern realment apliqués el full de ruta sobiranista. Seria una situació similar a la de la legislatura del 2013, amb Artur Mas de President de la Generalitat i Oriol Junqueras com a cap de l’oposició. Aquest escenari, entre d’altres qüestions, permet instal·lar el debat independentista a totes hores i arreu i sense interferències. En un context així, la pregunta no seria, ni tan sols, independència sí o no, sinó, en tot cas, quina mena d’independència.
El segon efecte seria la neteja higiènica que provocaria en el segon partit independentista amb més escons. Recordeu que aquest partit romandria a l’oposició. La millor manera de fer net a un partit és enviar-lo a l’oposició i que, per tant, es quedi sense càrrecs a repartir. Quan un partit no pot repartir nòmines de govern, les tensions internes augmenten exponencialment perquè els càrrecs del mig deixen de tenir motius per ser obedients, i això, en la majoria de casos, té com a conseqüència directa moviments tectònics dins el partit, amb renovació de dirigents i estratègies inclosa.
El tercer efecte és que s’acabarien les actuals excuses d’ERC i de Junts per Catalunya, segons les quals si no s’ha avançat ni un pam en els darrers anys ha estat pels desacords estratègics en el si del govern. Recordeu que, suposadament, la raó que va dur el president Quim Torra a anunciar una convocatòria electoral va ser, precisament, les desavinences o les incongruències estratègiques entre els dos partits de govern, que, segons va dir, feien que la legislatura s’hagués de considerar acabada. Amb la proposta que faig, aquesta excusa queda liquidada.
El quart efecte és que si l’estratègia del partit independentista més votat fracassa, encara ens quedaran un parell més d’estratègies intactes per provar. Pot semblar una obvietat però en aquests moments de boira i de desorientació les obvietats tornen a ser necessàries.
I, finalment, el cinquè efecte és que tornaríem a tenir un Parlament de Catalunya viu, que serviria d’alguna cosa, atès que el partit de govern hauria de negociar dia a dia amb el conjunt de partits de la cambra per aconseguir els suports parlamentaris necessaris a l’hora de tirar endavant les iniciatives legislatives pertinents. I això sempre és una bona notícia per a una democràcia.
Voleu eleccions i veure qui la té més grossa? D’acord, però aleshores, companys d’ERC i de Junts per Catalunya, comprometeu-vos a deixar governar el partit que obtingui més escons i a no tornar a governar plegats durant la propera legislatura. Potser així, si un dels dos principals partits independentistes se’n va a l’oposició, començaran a canviar les coses i sortirem de l’atzucac on hem acabat entrant nosaltres per la nostra inoperància.
