Els sistemes de poder (el capitalista, però també el comunista, allà on ha estat hegemònic) funcionen a partir d'una falsa promesa de seguretat. El ciutadà, o el súbdit, o el compatriota o el camarada, s'ha d'avenir amb el sistema —i amb el seus líders, i amb les seves imposicions i arbitrarietats— perquè a canvi obtindrà un seguit de seguretats, un marc estable i previsible dins el qual podrà desenvolupar-se raonablement. Lloc de feina, vivenda, facilitats per dur endavant una família, etc. És cert que, a les societats dites del benestar, aquestes seguretats s'han anat aprimant i reduint en el que duim de segle XXI, a favor d'unes desigualtats socials cada vegada més pronunciades. Però també això és reconduït pel sistema com un argument per requerir la docilitat ciutadana: la situació està malament (a causa sempre d'algun agent extern: una crisi econòmica i financera, una onada migratòria, un procés independentista, una pandèmia), però, si no fas bondat, sens dubte empitjorarà, sobretot per a tu que protestes.
En el cas de l'estat espanyol i de l'anomenat relat de la Transició, el grau zero de la seguretat i l'estabilitat s'havia situat en la institució monàrquica. Podia fallar tot però en darrer terme hi havia la Corona, com a garant d'una certa idea d'estabilitat, permanència i previsibilitat. Això servia per a tothom: des dels mitjans de comunicació afins al sistema polític del 78 fins al cunyats que peroren a barres de bar i trobades familiars. La classe política carregava amb tot el desprestigi; la casa reial, amb tot el prestigi. La Corona era com un vedat, un espai a banda ungit d'infal·libilitat, al qual se li atribuïa una espècie de serenitat i d'intel·ligència que funcionaven en segon pla, sense que els humans terrestres ens n'adonéssim, però que feia que tot funcionés. En darrer terme, aquelles seguretats que tot sistema de poder garanteix als seus administrats a canvi de la seva submissió, a l'estat espanyol s'han fet dependre de la figura d'una Corona de la qual tots som, significativament, súbdits. En aquest sentit, les notícies i referències sobre la família reial, per exemple, i sobre el pater familiae Joan Carles de Borbó, de tan inflades i encomiàstiques, queien sovint en la narrativa meravellosa i/o pueril (més que infantil), només que adreçada a un públic suposadament adult. En el cas concret del rei Joan Carles, sovint la figura de pare de família i de cap de l'estat es mesclaven, de tal guisa que durant molts d'anys no han estat infreqüents les glosses enceses a qui es presentava com a “cap de la gran família formada per tots els espanyols”.
Els discursos crítics sobre o contra la monarquia, per dir veritat, han existit sempre, com per altra banda és lògic. Ara, també és cert que han estat sempre escombrats o arraconats per una quantitat ingent de discursos oficials furiosament cortesans, que competien entre ells per veure qui cantava les excel·lències del rei d'Espanya, i de la seva casa reial, amb més ardor i més desvergonyiment. Clarament, la mena de lloances llepaculeres que va col·leccionar durant quaranta anys el dictador Franco, caudillo por la gracia de Dios, van tenir la seva continuïtat lògica en la figura del seu successor, un rei imposat sobrevingut al procés constituent com a imposició del règim franquista. No “de les restes del règim franquista”, ni del “franquisme residual”, com se n'ha parlat moltes vegades. Sinó d'un franquisme estructural que ha perviscut durant quaranta anys més a través de la institució monàrquica, però també a través de les elits dirigents dels poders de l'estat, començant per la justícia i seguint per les forces armades i els cossos de seguretat. Joan Carles I ha tingut —és innegable— una certa habilitat institucional i política per transmetre, durant quaranta anys més, una imatge de neutralitat que servia als seus propagandistes per presentar-la com a salvaguarda (quin gran sarcasme) de les llibertats i els drets civils.
La comèdia ha funcionat bé fins que Joan Carles es va veure obligat a abdicar, aclaparat pel pes de la que sens dubte és l'estructura d'estat més significativa que la democràcia va heretar del franquisme: la corrupció sistèmica, que també ha afectat la Corona, per molt inviolable que fos la figura del rei. Dos factors més hi han intervingut: el Procés català, que potser no ha dut a la República catalana però que ha tingut la virtut (massa poc valorada, al meu entendre) de fer sortir a la llum una part important de les ombres d'aquest Estat que té un dels seus pilars en la corrupció dels seus dirigents i d'una bona part dels seus ciutadans, i la mateixa (i suposo que inesperada, per a molts) ineptitud del rei Felip VI i de la seva casa reial. Un rei fracassat des del 3 d'octubre de 2017, que molt difícilment ningú identifiarà mai amb cap mena de seguretat. Per molt que hi insisteixin.
