No m’ha sorprès gens ni mica que els defensors del nou ordre benpensant hagin sortit en tromba a denunciar una suposada “estigmatització” de la joventut quan s’ha constatat empíricament -científicament, abusant del terme- que els joves són un dels grups socials que després del confinament més ràpidament han ignorat les normes bàsiques de prevenció dels contagis per la Covid-19, i que són responsables de bona part dels nous casos,
Em refereixo a aquest nou ordre en vies de ser hegemònic -si ja no n’és- i que com tot ordre, sigui de dretes o d’esquerres, conservador o progressista, està temptat d’establir un esperit conservador i d’imposar-se de manera autoritària. Tradicionalment havíem cregut que l’autoritarisme pertanyia exclusivament al conservadurisme i, en canvi, que el progressisme defensava la llibertat d’expressió, el pluralisme ideològic o la liberalitat en els costums. La novetat, però, és que en els darrers temps bona part de l’autoanomenada esquerra progressista s’ha decantat per actituds mentals contràries a les que se li atribuïen.
Ja coneixíem el mecanisme de la correcció política que a través de la censura del llenguatge pretén canviar -i controlar- el pensament “desviat”. I ara s’hi ha afegit allò que en anglès en diuen la cancel culture, culture de l’annulation en francès, i que proposo que en català en diguem cultura boicotada. Laure Mandeville a Le Figaro l’ha definit com “tota aquella cultura que gosa tractar les qüestions d’identitat d’altra manera que no sigui utilitzant la neollengua del “racisme sistèmic” i del “patriarcat”. Es tracta d’una voluntat repressora obsedida en descobrir i assenyalar tota mena de micro-assetjaments i micro-discriminacions equivalent a la de la vella obsessió per descriure i descobrir aquells pecats d’acció, pensament i omissió que el catolicisme més reaccionari compilava en minuciosos tractats moralistes -amb llarga tradició a Espanya, per cert- i acabava en extenses llistes negres.
Ara també abunden les alertes davant el perill de tota mena de suposades estigmatitzacions. Qualsevol assenyalament d’un individu o d’un grup, sobretot si és dels que ara es qualifiquen de “vulnerables” -en són, els joves, de vulnerables pel simple fet de ser-ne?-, es considera un cas d’estigmatització a denunciar. El cert és que es tracta d’un ús abusivament lax del terme. En sentit estrictament sociològic, caldria anar més en compte en l’ús d’aquesta paraula. Stigma és el famós títol d’un extraordinari llibre d’Erving Goffman en què desenvolupa l’anomenada labelling theory o teoria de l’etiquetament. Dit breument, la tesi és que la pròpia identitat i conducta estan condicionades per com la resta de societat ens classifica, i l’estigmatització només descriuria els casos en què aquest etiquetament esdevé poderosament destructiu.
Des del punt de vista de la lògica social, l’estereotipització és un mecanisme indispensable per donar resposta ràpida a les molt diverses circumstancies socials en què ens trobem. Leszek Kolakowski afirma que “el nostre univers mental està format, o causat, per estereotips” que, en el seu conjunt, constitueixen un “convencionalisme beneficiós” per combatre la incertesa. També Max Horkheimer observava que el prejudici -una altra manera d’encarar el mateix mecanisme- és imprescindible per a la vida social. “Sense la maquinària del prejudici -escrivia- ningú no podria ni travessar el carrer”, cal entendre que sense ser atropellat. És clar que també Horkheimer distingeix entre prejudicis positius i negatius, entre els quals hi ha les generalitzacions referides a ètnies -els jueus, els gitanos...- i que aquí hi podríem afegir les que aquí apliquem als nord-americans, els catalans o els espanyols, ara en el un terme especialment ofensiu, “ñordos” -literalment, cagarro-, i que és un greu i repugnant prejudici d’odi.
En definitiva, l’etiquetament, l’estereotip o el prejudici són mecanismes socials absolutament ordinaris per fer front a la complexitat i la incertesa. I en tots els casos, en l’extrem, poden esdevenir estigma, marca o expressió d’odi. Però la necessitat de descriure i classificar no pot ser convertida automàticament en estigmatització. Si les noves vies de contagi arriben principalment per part d’unes determinades conductes juvenils, com si vinguessin dels turistes o dels pèl rojos o els baixets, doncs s’ha de dir, no fos cas que per no ferir sensibilitats “vulnerables” perdéssim l’oportunitat de prendre les decisions necessàries. I és que qualsevol classificació, feta amb qualsevol criteri, etiqueta la realitat. Fins i tot la denuncia de l’estigmatització sol estigmatitzar l’estigmatitzador! Que s’etiqueti o que s’estereotipi no vol dir que s’estigmatitzi. Si no, d’una manera o altra, tots acabarem estigmatitzats.
