Ara que tomben a Nord-Amèrica estàtues de Cristòfor Colom o de Fra Juniper Serra, és important reconèixer-ho: la nostra tradició il·lustrada és racista, fins a extrems inversemblants. Cremen Colom, però podrien també cremar Voltaire. En realitat, sobta que el comte de Buffon o Voltaire deixaren escrits pensaments tan denigrants sobre els negres. Buffon escrivia, en el volum De l’homme de la Histoire naturelle: “...el negres són grans, robusts, ben fets, però estúpids i sense geni”. I Voltaire els considerava una espècie distinta i l’abat Prévost, l’autor de la corprenedora Manon Lescaut, considerava impossible que Adam i Eva hagueren produït aquesta raça. I proposava un origen diferent, cosa que era anatema per a l’església. Per tal de poder conciliar el relat Bíblic i la realitat, el metge Le Cat proposava que el negre seria un blanc degenerat. Però com justificar aquesta degradació? Aleshores, Rousselot de Surgy va proposar una teoria evolucionista avant la lettre: “estaríem temptats de creure que els negres formen una raça de criatures que seria la gradació per la qual la natura sensible ascendeix des dels orangutans, els pongos fins a l’home”.
Al meu assaig El somni de Lucreci, explique com el cardenal de Polignac va quedar tan astorat quan va veure per primera vegada un orangutan, que li va etzibar: “Parla i et batege!”. I el propi comte de Buffon reconeixia que costava enfrontar-se amb la seua mirada, a l’esguard d’aquell “home del bosc” (que és el que significa la paraula orangutan en la llengua del natius), i que sols ens tranquil·litzava saber que el que ens separava d’ell era la nostra ànima. Però amb aquesta postil·la Buffon jugava al joc de dir sense dir: al capdavall, suggeria que des d’un punt de vista anatòmic la nostra proximitat als orangutans era astoradora, i que calia buscar en els primats el nostre origen. Un materialisme il·lustrat que conduiria a Charles Darwin, i al seu llibre l’Origen de l’home, on va suggerir que era a l’Àfrica on calia buscar els nostres orígens.
Però, en efecte, els il·lustrats eren racistes. Jean-Jacques Rousseau, en el Contracte Social, va dedicar un capítol a l’esclavitud, però no va escriure ni una sola paraula sobre la situació tràgica i cruel en què es trobaven els negres. I el seu amic Louis Sébastien Mercier (també conegut com “le singe de Jean-Jacques”), en la seua extraordinària novel·la Any 2440, una de les primeres distòpies literàries, feia la profecia que en aquell moment els negres per fi serien lliures. Una brometa que acompanyava amb altres curiosos vaticinis, com que estarien de moda els capells redons i que quasi ningú llegiria Voltaire... I que viurien en una República! (En això potser sí que va encertar).
La historiadora Carminella Biondi considerava, en el seu interessant llibre Mon frère, tu es mon esclave!, que aquest prejudici racial dels il·lustrats va ser determinant per a combatre els abolicionistes i prolongar l’esclavitud fins a l’any 1794. L’abolició no va ser una conquesta il·lustrada, sinó un fruit colateral de la revolució francesa. I, tanmateix, tot i ser cert, també ho és que, al capdavall, els il·lustrats varen desenvolupar un lliurepensament que va conduir a la ferma unitat del gènere humà. Aquesta seria una de les conquestes més importants i belles del segle següent. I que potser mai no hauria estat possible sense les lluites anteriors de Voltaire i Rousseau. Aquesta és, al meu parer, la gran paradoxa racial de les Llums.
