Una vegada més, la Judicatura i la Fiscalia –aquella que, en campanya electoral, el president del govern Pedro Sánchez presumia de controlar– han volgut demostrar que tenen una agenda pròpia que tot sovint confon interessadament la legalitat amb la venjança en allò que se n’ha dit el dret penal de l’enemic. La suspensió del tercer grau i l’aplicació de l’article 100.2, que permetia als presos independentistes sortir a treballar i només dormir a la presó entre setmana, podent passar el cap de setmana amb la família, és una mostra més que la persecució contra els presos polítics independentistes empresonats no s’atura ni una vegada dictada sentència pel Tribunal Suprem.
Tot el procés judicial contra els dirigents independentistes que van liderar l’1 d’Octubre i els líders d’Òmnium i l’Assemblea, tenia i ha tingut una voluntat exemplaritzant per escarmentar i atemorir les generacions futures. Alhora, ha acabant marcant, indefectiblement, la política catalana dos anys després de la fallida Declaració d’Independència del 27 d’octubre.
En aquest sentit, una de les conseqüències de la judicialització del Procés –via no-política que va trobar el govern Rajoy per resoldre el problema i que la coalició progressista de PSOE i Podemos no ha volgut, no ha sabut o no ha pogut aturar– ha estat la impossibilitat, gairebé dos anys després i a les portes d’unes noves eleccions a la tardor, de fiscalitzar la política catalana. Les condemnes judicials i l’exili dels líders independentistes, impedeix que la societat catalana faci un judici crític sobre tots ells.
Això ha provocat que, a hores d’ara, sembli impossible que bona part de la societat catalana es pugui curar el trauma d’haver estat enganyats per uns polítics que paguen presó i exili per fer allò que en realitat no van estar disposats a fer, tal com algunes defenses van arribar a assegurar en seu judicial. És a dir, dos anys després encara sembla una traïció recordar que ni hi havia res preparat per una eventual independència ni aquest era l’objectiu final d’un referèndum que, pels líders dels partits independentistes en permanent competició entre ells, només tenia com a finalitat forçar la negociació amb l’estat... amb el mateix estat que ara persegueix, empresona, exilia, impedeix prendre possessió d’escons, inhabilita, jutja i recorre. Un estat amb greus problemes de corcs en les seves estructures democràtiques, com ja sabíem abans del 2017.
De fet, queda clar que l’estat ha estat i és el gran aliat dels partits independentistes en la seva cursa per la supervivència. Uns partits, Junts per Catalunya i ERC, amb una CUP arrossegada, que han construït tot el seu discurs i estratègia –rupturista i unilateral, amb tocs radicals, els uns; dialogant, pactista i amb gestos moderats, els altres– en la dialèctica amb aquesta repressió i han convertit la política catalana en un bassal de llàgrimes, impotència i gesticulació per diverses generacions. Perquè ja no és que el balanç des del 2010 sigui poc favorable, passada l’onada triomfant que es va espatllar amb la gestió posterior a l’1O, sinó que res fa augurar que en deu anys la crisi política –marcada, sobretot, per un enfrontament a mata-degolla entre dos partits condemnats a pactar si de mantenir la tensió independentista es tracta– pugui refer-se. Tampoc sembla probable que les alternatives que s’han intentat construir passin mai del còmode testimonialisme.
Periodistes, analistes i comentaristes també hauríem de començar a reflexionar sobre la nostra responsabilitat en l’enfangament en l’acció-reacció en un combat estèril en que s’ha convertit un moviment que va enlluernar fins arribar a cegar-nos i deixar de banda el nostre sentit crític i la nostra obligació de passar comptes. Per què sembla evident que hauríem d’haver exigit un xic més a uns líders que després de fer-nos combregar amb rodes de molí, han continuant enredant i usant la repressió com a forma de mantenir la seva posició intacta de retrets. Perquè el foc nou només ha de ser entre els polítics...
Després de sengles entrevistes amb Puigdemont i Oriol Junqueras a TV3, ja ha quedat clar que de cara a les noves eleccions on l’elector independentista qui demani explicacions als dos partits i als seus caps de llista simbòlics o efectius, rebrà com a resposta, des de de Lledoners o Waterloo, aquelles paraules amb les que el líder d’ERC, va assentar càtedra. És a dir, després “llepar-me tres anys a la presó”, qui vulgui retreure res “els ha de tenir molt ben posats, eh? Molt ben posats. Perquè... que comenci ell a passar cap allà i que després m'ho expliqui”, en la nova versió taleguera de l’amor junquerista.
