Quan era petita, amb trenes i moltes pigues, em feia vergonya que el cap de l’Estat fos un general que s’havia alçat contra la República. Bé, en aquells moments no ho hauria dit així, però sí que veia el seu poder darrere el buit que havien deixat per sempre, a la postguerra, dos germans del meu pare: havien mort joves, afeblits i febrosos, escopint sang. Sabia que l’home que presidia l’aula amb uniforme i un enorme coll d’ermin, era el causant dels silencis i les tristors mai explicades, i del fet que algun llibre amagat sortís a vegades de sota l’armari per il·luminar un moment els ulls dels sobrevivents. Era l’innombrable per famílies senceres de dol, i m’impedia saber-ne més coses del traci Espartac (un dia se li va escapar al meu pare que l’admirava, que havia estat un gran home i ja no en quedaven amb el seu coratge). Desprès de la confidència, per més preguntes que li fes, de nou, el silenci. I així, anys i anys.
A casa, en un racó del fons del galliner, hi havia un bagul antic del que sols en sabia que havia estat d’un oncle-avi. La guàrdia civil l’anava a detenir cada vegada que el dictador venia a Catalunya, però coneixia bé camps de treball i presons. En el meu record, les fulles de menta eren gairebé tan grans com la ma, i els rosers em sobrepassaven en alçada, però tots els dies eren freds i ennuvolats i costava caminar, com si s’arrossegués una màrfega ...
De sobte, un estiu, vaig sortir de casa per anar a raure a una Eivissa molt diferent a la d’ara. Em va sorprendre molt sentir parlar-hi català, i descobrir que hi havia uns països catalans amagats sota un castellà imposat. Tan imposat com a la meva escola, on una mestra republicana (això ho vaig deduir molt desprès) m’ensenyava a llegir i escriure com la llei ho manava, en castellà. Va ser la meva àvia la que, en descobrir-ho, va visitar aquell armari dels secrets i en va treure un vell exemplar de Lo trovador català. Ella va ser testimoni de la meva primera lectura en veu alta, a la cuina de casa, intentant seguir, maldestre, el ritme dels versos de Bori y Fontestà. Recordo les nostres ombres clandestines mentre les dues estàvem assegudes al pedrís, sota la llum de carburo. Com en un ritual de cultures transmeses en secret. D’àvia a neta, vaig sentir que entrava en el món dels arcans majors, dels silencis dels vençuts que es vinculen, però que mai es trenquen.
Ahir, avui, ara, segueixo sentint la mateixa vergonya de quan anava a escola. El cap de l’Estat és el que el dictador volia, però em reconforta que els llibres estimats, que conviden a l’empoderament i la subversió, ja no s’ amaguen, i el bagul, envernissat i lluent, ocupa lloc d’honra en el menjador.
Ara, a una altra casa, ja no queda ni un bri de sorra de la platja d’Argelès. Han caigut caretes i s’han esfilagarsat les disfresses: les arnes han fet niu als colls d’ermin, però els vells esperits nacionals retornen amb la força de les venjances ajornades. Busco les velles complicitats mentre sento que es proclama (de nou) que les penes de presó, per més injustes que siguin, han d’intimidar els “delinqüents” i fer-los entendre que els seus fets tenen conseqüències, i que han de pagar fins el darrer dia. Han de pagar, precisament, perquè han reconciliat poble i dignitat sense apartar-se ni un bri del que estableixen amb solemnitat els drets humans i els drets dels pobles.
Diu el deep state judicial que el delinqüent no pot convertir la seva voluntat en llei. I és evident que no, sobretot si s’enfronta amb l’arbitrarietat feta llei del cantó més obscur de totes les forces imposades.
Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Raül Romeva varen ser els primers a dormir a la presó de Lledoners sabent que l’endemà ja no hi hauria tercer grau. Ja no hi ha ni l’intent de presó amable. Comença una nova etapa en la que, com puntualitza l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, “no s’ha pres la decisió de suspendre el tercer grau, sinó la democràcia”, a petició d’una Fiscalia que no afina res, i desafina sempre. Tota una declaració de com es pot utilitzar de manera aprofitada i tramposa la taula de diàleg quan sols és el continent de totes les ruletes trucades, el terra brut on mostren desvergonyits els seus sis dobles tots els daus marcats.
L'exili interior o fora de l’Estat, o la presó, amb tota la seva duresa, vol esmicolar la memòria col·lectiva, vol l'aïllament de les persones i el seu desarrelament: vol distorsionar espai i temps i encetar les ferides i burxar les nafres. Separa els éssers que s’estimen i els hi roba temps i vida. I encara més: els botxins, mitjançant exilis i presó, volen anorrear la memòria d’un poble sobirà en un octubre de glòria. No els hi deixem fer-ho.
Ara de nou tornem als dies tristos. Dies que pot semblar millor amagar de nou a Espartac. O negar-lo.... Però són potser també dies per refer fronts, per apagar la televisió i encendre Urquinaona.
