La irrupció de la premsa digital ha suposat un canvi en els formats periodístics, en uns termes similars als que van anar associats a l’aparició de les cadenes privades de televisió. Si aleshores la competència va comportar que es comencés a donar importància a les quotes d’audiència -el famós share que tots hem sentit anomenar- per comparar-les amb les dels altres canals, actualment els mitjans digitals mesuren la seva potència en clics. Com més persones cliquen sobre els seus continguts, més cara poden vendre la publicitat perquè hi ha més potencials visualitzadors.
A principis dels noranta, la pugna entre canals televisius va generalitzar els continguts grollers i escabrosos. Es tractava de retenir l’audiència amb una programació el més barata possible i que, al mateix temps, cridés l’atenció. Amb els mitjans digitals passa una cosa semblant. Molts d’ells recorren al que s’anomena clickbait, el que, traduït al català, vindria a dir-se “esquer de clics”. La informació es presenta de tal manera que provoqui que l’usuari entri dins l’article o vídeo en qüestió, empès per la curiositat o el morbo. L’acció desitjada es pot obtenir amb un títol histriònic, amb una fotografia cridanera o bé directament amb recursos enganyosos com ara titulars que fan pensar que a l’interior hi trobarem molt més del que finalment s’hi acaba oferint.
Tots hem vist com a les xarxes socials s’hi comparteixen enllaços que utilitzen aquestes argúcies. “Va discutir amb la seva parella i no et pots creure el que va passar a continuació” o “La curiosa manera que té Messi de menjar-se uns espaguetis” en podrien ser un parell d’exemples inventats aquí mateix. En el periodisme tradicional, el titular ja dóna els detalls d’allò que “va passar a continuació”. En aquests nous formats, cal que ens hi endinsem expressament per veure de què es tracta i, segurament, el contingut acabi decebent les nostres expectatives. Els mitjans tradicionals, els que tenen un cert prestigi, s’adapten una mica a aquest tarannà quan es tracta de les seves respectives versions digitals: un punt de pit i cuixa, un xic de premsa rosa i declaracions de polítics tretes de context perquè semblin el que no són. Després, en cas que entrem al detall, ja veurem tots els matisos dins del cos del text. Sinó, potser ens quedarem amb la primera impressió esbiaixada que circulava pel mur de Facebook.
La política també s’ha adaptat als canals pels quals corre la informació: vídeos curts per escampar per les xarxes sense cansar l’espectador, frases contundents que transmetin conceptes concisos sense haver de llegir llargues tirallongues, imatges potents que es propaguin pels grups de whatsapp. Però més enllà d’aquesta lògica acomodació, que és transversal en totes les formacions polítiques de les democràcies d’arreu del món, en el cas català hi ha qui excel·leix en fer del clickbaiting tot un programa polític i una manera de ser.
Diumenge passat, en una entrevista a TV3 amb Vicent Sanchis, Carles Puigdemont va deixar caure altra vegada que podria tornar a Catalunya si fos investit president. Prèviament, durant la campanya de les eleccions europees, va especular amb la possibilitat de tornar a casa gràcies a la immunitat que atorga el càrrec d’europarlamentari. Encara abans, amb motiu de les eleccions del 21 de desembre de 2017, havia promès obertament entrar al Palau de la Generalitat, havent-se presentat amb l’eslògan “Perquè torni el president, s’ha de votar el president”. Tres vegades, i les tres no s’han complert les expectatives, però hi ha qui segueix clicant per si de cas cau alguna cosa interessant. En aquesta lògica s’entén el llibre titulat “M’explico”, anunciat com un enfilall de veritats que, una darrera l’altra, ho havien de fer trontollar tot, però que presenta els passatges presumptament més impactants tapats de negre. Com aquella foto a instagram d’un carrer de Barcelona, publicada el dia abans de la investidura al Parlament de Catalunya, com volent dir que ja era aquí, però al final res de res. El vot és el clic que durà a les nostres pantalles alguna cosa que es promet grandiloqüent, tot i que després ja ens hi trobarem la lletra petita, si és que ens prenem la molèstia de llegir-la. “Vota’m i no et podràs creure el que passarà a continuació”.
