Mario Draghi va destacar, en el seu discurs del 20è aniversari de l’euro, que la moneda única havia fet augmentar el comerç entre els països de l’Eurozona del 13% al 21% del PIB. Draghi va dir que l’euro atorga als seus països un present i un horitzó d’inflació baixa i controlada, tipus d’interès també baixos, tipus de canvi estable i fort i una supervisió financera (vigilància de la banca) feta des del BCE amb solvència contrastada.
L’any 2019 Turquia va patir un brot d’inflació, que va fer pujar els preus sobtadament fins al 25%. El banc central de Turquia va haver de pujar els tipus d’interès fins al 25% durant 18 mesos: una inflació de dos dígits només es domestica situant els tipus d’interès al nivell de la inflació, fet que va provocar una molt forta depreciació de la lira turca i una crisi econòmica interna de cavall.
Argentina ha passat per episodis semblants i ara és a punt de tornar a suspendre pagaments del deute públic. Pot ser per això Draghi va deixar caure un dia que “Estònia és un país molt petit però gràcies a l’euro els aspectes monetaris els té ben resolts i que potser per això era un país més independent que Turquia o Argentina: pot dedicar-se a fer polítiques tecnològiques o socials sense patir per la inflació”.
Com haurien sigut a Espanya les crisis dels darrers anys (2010, crisi financera; 2011-12, crisi del deute sobirà; 2020, crisi del coronavirus) sense l’euro i el BCE i amb la pesseta i el Banc d’Espanya? No cal ser un gran expert per intuir que, en termes d’inflació, tipus d’interès i tipus de canvi, Espanya hauria estat més a prop de Turquia i Argentina que d’Holanda i Àustria.
Això és molt més important del que sembla: moltíssims projectes personals (una carrera universitària), familiars (una hipoteca per comprar un pis) o de PIMEs (un crèdit per ampliar la fàbrica) necessiten com a condició sinequanon l’estabilitat de preus, de tipus d’interès i de tipus de canvi a llarg termini per tirar endavant.
A l’Argentina tot això no hi és i per això es perd una de cada dues generacions per les recurrents crisis econòmiques i socials, que expulsen molts ciutadans dels seus estudis, de les seves feines i dels seus projectes vitals: els manca una estabilitat que ara gaudim a Europa gràcies a l’euro.
La UE ha donat una resposta fiscal conjunta a nivell europeu, que redueix la diferència entre les respostes fiscals més generoses dels països nòrdics, que van desendeutar l’estat en els anys bons 2014-2019, i més escasses dels països del sud, que el van seguir endeutant.
La Comissió Europea podrà emetre deute públic europeu per valor de 750.000 milions d'euros per finançar el fons de reconstrucció. Això obre una tímida porta a la unió fiscal i permetrà seguir avançant, si els països del sud ara fan bé la seva feina, en la unió bancària i en la unió de mercat de capitals, avui estancades: el deute públic europeu reduirà l’actual fragmentació financera i les tendències centrifugadores actuals (bancs espanyols compren només deute públic espanyol).
Itàlia i Espanya fins ara han estat hàbils en burlar la condicionalitat dels fons europeus. Ara s’han creat nous mecanismes de control mutu entre països, per assegurar que els fons invertits facin créixer l’economia, element essencial per reduir el deute públic i per aconseguir la sostenibilitat fiscal dels països del sud.
Sense compartir la moneda Alemanya i els països frugals mai no haurien acceptat d’emetre deute públic conjuntament a nivell de la UE per ajudar els països del sud. Si ara la condicionalitat funciona i els països del sud se’n surten, l’euro haurà estat un cop més el ciment de la UE i es podran plantejar noves etapes de construcció europea.
L’euro va néixer amb l’argument que països que comparteixin una mateixa moneda costa molt més que es facin la guerra. Tant de bo ara passem a l’evidència que amb la moneda única tots milloren conjuntament.
