“En l’agricultura el principi d’acció reacció no es compleix sempre”, em diu Voro. Aquest home se les sap totes del camp, i porta tota la vida despatxant adobs i productes fitosanitaris. Ho diu amb una certa ironia, perquè com que en sap un bull de les medicines del camp tothom va allà a plorar-li les penes. El llaurador és molt ploramiques i sempre té una a explicar. Aquest aforisme de Voro, que ha deixat caure com si res, venia a tomb de les meues tomaqueres, que enguany les tinc escarransides, sense vivor i que no han reaccionat als diferents tractaments de bacil i sofre. Hi he anat a veure què em podia aconsellar i m’ha fet de savi La Rochefoucauld.
Aleshores, hi arriba un llaurador i Voro em diu que li pregunte, a veure què m’explica. És un home eixut, de cabells molt negres i densos, que té un rodal d’horta. “Com a punys tinc jo enguany les tomaques”, m’arrea de seguida. “Les hauries de veure, xe. Jo no sóc de fer fotos ni eixes coses, però m’agradaria que veieres quines tomaques!” Li explique que a mi em passa tot el contrari i que no em tiren, que les tinc apàtiques, indolentes. L’home em mira amb un somriure barrejat de suspicàcia. No hi ha res que faça gaudir més els camperols que els fracassos dels urbanites. Li dic que he tingut un atac de Tuta i que... Em talla en sec: “Tuta ni que Tuta, home! La Tuta ataca quan la mata ja té tomaqueta, és massa prompte home, serà una altra cosa, aranya, o algun fong...” Voro riu sota el nas, i em proposa un producte molt potent, mà de sant. Li pregunte si és ecològic i remena el cap, “no, ecològic no és, però ja veuràs”, diu portant-se a la boca la punta dels dits. La sensació en la botiga és d’Apolypse now, diria que fa olor a napalm, a triomf absolut front a les cuques del camp.
El llaurador em diu que torne a plantar, que ell l’any passat va plantar tomaques al setembre, i en va collir al novembre, i al desembre! i al gener!, i mentre enumera els mesos, els accentua d’una manera triomfal, fent servir els dits de la mà dreta, nuosos com rebrots de lledoner. Li pregunte a Voro si té planter, i em diu que alguna cosa li queda, i que plante Optima, que amb això de segur que no tinc pega. Es tracta d’una varietat híbrida, fruit de la transgènia més insípida. La meua reticència li diverteix i em diu que també té masclet, una varietat valenciana que rep aquest nom perquè el fruit fa una mena de mugró, i que es diferencia per això de l’altra valenciana més comuna, coneguda com xata. Allò m’agrada més. Voro em fa l’ullet, i el llaurador diu: “Abans no calia tractar tant... Ara tot són problemes: míldiu, oídium, la cendra del raïm, la tuta, l’aranya, el minador, la mosca blanca, la de la fruita, el cotonet, i el que te rondaré! No acabaríem mai!”
Regresse al meu hortet ecològic. Repasse les tomaqueres malaltes, i en una d’elles descobresc una taca negra a la soca, signe possible de míldiu. Serà això? O serà Fusarium? Fa uns anys vaig tenir en aquell camp un atac de nematodes, d’una espècie coneguda com Meloidogyne incognita, i el nom ja ho diu tot. Ja crescuda, arranque la mata amb la taca negra de soca-rel, deixant un forat lleig en la tira, com una geniva sense una dent. La primavera ha segut molt humida i mogut per l’entusiasme potser he regat massa. El camp té aquestes coses inassequibles, és la incertesa més absoluta. “No hi ha home prou hàbil per a conèixer tot el mal que fa”, advertia La Rochefoucauld, en una de les seues màximes més reeixides. Volent fer bé, fem mal. Això mateix.
