En un temps remot, quan podies anar pel carrer sense mascareta, havíem passat uns dies en un bungalow ubicat en un càmping d'Oliva (la Safor), una àrea poc massificada de platges amb dunes. Satisfacció màxima. Quan marxàrem, férem la reserva per a l'any següent.
L'any següent és aquest. L'any de la pandèmia.
Principis del mes de març. La paraula coronavirus havia irromput sense avisar en les nostres vides. Un remor molest, al principi, com si una mosca pertorbara la migdiada. Com una grip, deien. Com una grip, repetíem nosaltres. En algun moment, però, tot es va desenquadernar. I teníem aquella reserva de la platja. I concloïa el termini per cancel·lar-la sense penalització. Què fem? No ho sé... D'ací a allà, a saber. Confirmem? Psé, no?
Unes setmanes després, la mosca havia esdevingut un eixam de vespes assassines. Arribaren els morts, l'estat d'alarma i el confinament. Regnaren les pulsions de responsabilitat i solidaritat que, temps després, marxaren per on havien vingut. Arribaren les presses. Les competicions per desescalar més i millor. Les terrasses s'ompliren. S'obriren les platges, piscines i establiments hostalers.
S'acosta la data de les vacances i comencen els rebrots. O ara o mai.
Arribada al càmping, dilluns. La recepcionista porta mascareta i neteja el mostrador per rebre'ns amb una fruïció commovedora. Aquestes coses s'agraeixen, donen tranquil·litat. Abans, ens havien assegurat telefònicament que seguien totes les instruccions sanitàries. En el cotxe, en tot cas, portem lleixiu i productes de neteja. No per res.
Els primers dies estem gairebé sols en la nostra zona de bungalows. La resta del càmping té una ocupació notable. Tot està com estava, sols que la gent transita majoritàriament amb mascareta i la guarda per entrar en l'arena. Al restaurant hi ha una línia pintada en terra que et diu que has d'esperar el teu torn. La cambrera, també emmascarada, ha de negociar perquè els clients no vicien la distància de seguretat movent taules. Fa bona impressió, l'organització, però els campistes es lleven la mascareta i xarren a prop, de vegades inconscientment. A tothom ens passa això, en algun moment. Hi anem un parell de dies, per fer-nos uns gelats, però els dinars i sopars són a la cabanya, d'elaboració pròpia. No per res.
A la platja pròpiament dita arribem d'hora. Perquè són els millors moments i perquè quasi no hi ha gent. Després, es van afegint efectius. Famílies amb criatures que s'acosten per jugar amb la nostra menuda. Ella manté les distàncies, perquè està alliçonada, però els xiquets més xicotets no tenen la mateixa prevenció. Hem d'intervenir. Mira, podeu jugar però no acostar-se molt perquè ja sabeu que hi ha un bitxo... Em sent patètic. Hi ha algun pare que em mira entre la commiseració i la incomprensió. Però enguany no hem vingut a fer amics.
Cap al migdia, la cosa es complica. Una família arriba on estem nosaltres, fa el càlcul i retrocedeix un poc per mantenir la distància. Ens mirem i ens fem un senyal d'aprovació mútua. Minuts després, arriba una marabunta que dinamita la distància social. L'altra família, la responsable i conscienciada, que ha renunciat a estar més a prop de l'aigua, contempla desolada els nouvinguts. Nosaltres els tenim tècnicament a sobre. Els patriarques són panxuts i un d'ells mostra una generosa porció de separació entre galtes del cul. Davant la disjuntiva d'una discussió complicada i estèril o renunciar a mitja hora d'hora de platja, decidim desmuntar el campament.
Els xicotes i xicotes contractats per mantenir les distàncies passen molt de tant en tant. Oliva té molts quilòmetres de platja. No és fàcil. I de segur que tenen feina a cabassos en unes altres platges més massificades.
En la mesura que s'acosta el cap de setmana, les cabanyes van omplint-se. A un costat tenim una família madrilenya amb un nen petit que es diu Saúl. Vull pensar que són de l'Atleti, però no arribem a parlar. A l'altra banda, desembarca una família de Leganés amb un pare tatuat de dalt a baix i pinta de surfer que posa una música collonuda, Foo Fighters, Strokes i així. Els seus fills se saben les cançons. Em fa enveja, podria comentar la jugada, però no ho faig. No és madrilenyofòbia: és que no té massa sentit.
Tots els dies veiem les notícies d'À Punt. Quan eixírem de Xàtiva, hi havia una desena de rebrots. Dies després, s'han multiplicat. A Gandia, ben a prop, hi ha un rebrot prou important. L'Ajuntament decideix tancar les discoteques. La pregunta pertinent és a qui se li va ocórrer que era una bona idea obrir-les. No és difícil veure al càmping colles de joves amb la mascareta penjada del braç, o mal posada, o amb el nas fora. O sense mascareta. No costa res imaginar el tipus de disciplina que hi haurà a la nit, amb un parell de copes en el cos. Vull posar-me una pell jove i comprensiva a sobre. Tots hem tingut vint i anys i les hormones esvalotades. Tots hem experimentat aquella sensació d'immortalitat i immunitat.
Obrir les discoteques, llançar aquest potent missatge de normalitat, i demanar responsabilitat ha estat el cim del pensament màgic d'un seguit de pensaments màgics.
No és difícil veure al càmping colles de joves amb la mascareta penjada del braç, o mal posada, o amb el nas fora. O sense mascareta. No costa res imaginar el tipus de disciplina que hi haurà a la nit, amb un parell de copes en el cos
El cap de setmana ens desplacem uns metres, per evitar les aglomeracions. Trobem una zona més esponjada i continua sent agradable i còmode. L'Ajuntament d'Oliva reinstaura la separació per protegir en les dunes, segurament arrabassada pel temporal, però hi ha turistes que tenen molt interioritzat el concepte de línia recta. Una senyora creua pel mig, xafant la zona protegida. Un membre de la Creu Roja li explica que no pot fer això. La turista respon amb grans escarafalls, tota carregada de raó. És acollonant. Quan la discussió acaba, la meua dona li trasllada al socorrista el nostre suport incondicional.
Han estat uns dies molt agradables, malgrat tot. Una de les últimes nits, veiem els castells de focs d'artifici simultanis al Golf de València. És una iniciativa preciosa, per donar suport els pirotècnics, però hi ha una mica de surrealisme en tot plegat, si ens parem a pensar: focs que són un símbol de celebració enmig de rebrots generalitzats. Tot és molt surrealista, en realitat.
Hem de tornar a casa. Amb la sensació que si la reserva haguera estat a l'agost ens ho hauríem rumiat molt més. Pensem això i que segurament ja no podrem fer cap altra escapada, ni de mar ni de muntanya. L'experiment de sol i platja en l'era de la Covid-19 ha acabat per a nosaltres.
I encara com.
Epíleg
A una emissora de ràdio, davant els rebrots i les cancel·lacions, un dirigent de la patronal hostalera estatal trau foc pels queixals contra el govern per no haver previst el que podia passar amb els temporers. Però no diu res de les amenaces de patrons agraris a la ministra de Treball contra les inspeccions. I tampoc no diu ni pruna sobre pubs i discoteques.
Els governs, amb les mans al cap, llancen mesures per controlar l'oci nocturn molts dies després dels rebrots, com si tot el que està passant haguera estat una immensa i inesperada sorpresa.
La nova normalitat.
