Posem-hi imaginació: De cop i volta, els poders fàctics espanyols, convençuts que el que ara els interessa és ésser ells qui provoquin un “canvi de règim”, a fi de liderar-lo ells i evitar que siguin uns altres els qui el provoquin –i així continuar tenint-ho tot lligat i ben lligat–, decideixen de fer caure la monarquia per tal de provocar una crisi institucional que meni a una reforma de la Constitució.
Aquesta reforma constitucional dibuixaria una Espanya republicana, certament. Tanmateix, l’avinentesa de substituir un rei per un president republicà seria aprofitada de pretext pels poders fàctics –hàbils com sempre– per anar més enllà i forçar una esmena del text en profunditat, que introduís en la nova carta magna canvis notables en el sistema autonòmic i territorial, que acabessin de liquidar del tot la poca autonomia política i especificitat cultural de territoris com els del nostre país. A més, per tal d’atorgar noves funcions i rols al nou cap d’Estat, la proposta constitucional atorgaria al president de la República poders i competències executives propis, à la française. Amb l’argument trampós de pretendre de garantir “estabilitat política i institucional” (sic) especialment en moments delicats com l’actual –amb la crisi econòmica, social i política que patirà Espanya a partir de la tardor vinent, que allò sí que serà una tardor calenta...–, s’acabaria configurant una figura de cap d’Estat que pogués manar sobre aquells afers que realment importen, sense necessitat de parlaments, pactes postelectorals, governs de coalició, acords o consensos. Un president de la República escollit per sufragi universal directe, amb un sistema de dues voltes o similar, i prou històries. Es tractaria, doncs, en definitiva, d’oferir una nova constitució sense rei ni Zarzuelas, és a dir, plenament republicana, per bé que encara més centralista, jacobina i autoritària que l’actual, amb poders absoluts concentrats en una sola persona, que no hauria de retre comptes a cap cambra legislativa, i amb una homogeneïtzació total de les Espanyes.
Evidentment, aquesta reforma constitucional caldria que fos votada en referèndum per tots els ciutadans de l’Estat. I aquí arriba el millor de la jugada mestra. Tot d’una, podemitas i fatxilles, cristians, liberals, carlins, internacionalistes i castizos, tots els espanyols, en massa i ben juntets, votarien a favor de la proposta. Els retrògrads ho farien, efectivament, perquè el nou text els permetria d’assegurar –i millorar!– els privilegis i el control del pastís espanyol. Els progres, enduts per l’excitació pueril i els efectes al·lucinògens de somni humit que els provoca la idea buida i simplista de república, també. Fins i tot, qui sap si ja hi podria haver candidat i tot a ocupar la nova trona: José María Aznar, primer president de la IIIa República Espanyola? Antes republicana, que rota.
I així, sense gairebé despentinar-nos, amb uns resultats probablement més aclaparadors que els de referèndums precedents com el de l’OTAN, i els partits independentistes del tot descol·locats i fora de joc, s’instauraria un nou règim a Espanya, basat en aquella màxima gattopardista que diu que se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi.
Ciència-ficció? Onanisme cerebral? Potser sí. Però que el President i vicepresident del govern català darrerament insisteixin tant a carregar contra el Rei emèrit i la Casa Reial en general –els catalans som plenament coneixedors de què és la Corona espanyola, senyors!–, com si pensessin ingènuament que avui dia la caiguda de la monarquia espanyola pot ésser un esdeveniment positiu per als interessos de Catalunya, fa saltar les alarmes. Que el rei abdiqui no serà una bona notícia, almenys a curt termini, per a la independència del país. Perquè Catalunya pugui independitzar-se, amb líders polítics tan poc sòlids com els actuals, ha de ser per demèrits espanyols. Espanya i les seves estructures han d’estar a punt de putrefacció. Per anar bé, Espanya ha de trobar-se en una fase de descomposició avançada. Per tant, tot el que impliqui un pretès blanqueig o neteja d’imatge de l’Estat espanyol, tot el que suposi una aparent modernització d’Espanya, significarà ajornar encara més la llibertat de Catalunya. És això el que volen els nostres partits independentistes?
