“Tot és molt complicat” com a inici de qualsevol frase. O també, “tothom està molt cansat”. O també: “s’entén tot”. O fins i tot: “el confinament ha deixat tocada molta gent”. Són frases que llisquen de perles per qualsevol inici d’indici de pensament en aquest temps pandèmic xarbotat. Però dit això, no és hora de preguntar-se si cal tant de sabotatge sistemàtic? Escric aquest article que encara ressona el lema “La cultura és segura”, que emergeix arran de les dificultats normativíssimes de fer espectacles en teatres o espais a l’aire lliure, concerts, obres de teatre o recitals, quan les condicions de salubritat estan garantides i s’adiuen a tots els protocols nous -canviants cada dia i s’entén, perquè cada dia es crea ”un nou món”. Ara bé, per què s’alimenta la por a l’aire lliure quan en els actes en places s’acordona la zona i es controla l’entrada i es compleix el que ara es demana? Per què es condemna tantes sales de teatre o cinema -i tots els treballadors que en depenen- a l’agonia si en aquests llocs es marca on cadascú s’asseu? Alimentar aquesta por, ja sigui amb prohibicions o amb desatenció, és no creure’s la indústria cultural: un sector que dona feina i que hauria de ser cabdal en qualsevol societat avançada que volgués posar unes arrels fortes per mirar ben enlaire. O s’aprèn a conviure amb el virus i a crear noves fórmules de funcionament, cosa que no vol dir obviar-ne el perill, o se’n va tot en orris. Senzillament. Feines, projectes i dignitats. O es fa tots els possibles per defensar el teixit cultural o es redueix la cultura a un caprici, un ornament per recordar només en dates assenyalades, en programes electorals de quedar bé. A la Garriga tenim un cine, l’Alhambra, estimadíssim, que ja ha programat quatre concerts de música. Aquí hi ha una actitud i un buscar-se la vida perquè no pots esperar que te la solucionin.
Fa de mal generalitzar perquè, a més, entremig del caos comunicatiu, s’hi escolen les batalles polítiques. Però sovint, d’ençà del desconfinament, el posat de les administracions ha estat el d’agitar abans que ningú el papus de la por. És a dir, por a programar cultura i anar-ne a veure; por a fer activitats pel neguit que “a mi després no em vinguin a buscar” i per això llanço la pilota al teulat de l’altre (neguit que ja ve de lluny, amb tot el drama de les assegurances necessàries pel moviment de qualsevol dit en una societat ultraneuròtica i encegada pel miratge de la seguretat total que ara ha volat pels aires). En canvi, de primer, la por no hi ha estat a l’hora de pintar el nou escenari ideal per al turisme: en un tres i no res vam deixar enrere els anuncis i missatges d’”ens en sortirem” i “amunt els cors” pels de “tot el país que has de descobrir” i la mandanga de vendre fins l’últim pam de terreny per al visitant. Si alguna cosa que no ha canviat amb la pandèmia és la dèria moralitzant de tractar-nos com criatures. Dèria pública i privada de missatges alliçonadors. I amb la mar de fons de la infantilització creixent, hi ha temes que es perden com el mitjó eternament desaparellat: de veritat en aquest país es defensa la cultura com se suposa que diuen que la defensen o tot és façanisme de fer fi? La incultura galopant en alts càrrecs que no fallen en el carnet triat no ens hauria de sumir en un veritable estat d’alarma? A vegades veiem que es desplega un inextricable gust pel sabotatge a allò que es diu defensar.
El Sant Jordi d’estiu no ha estat un caprici sinó una possibilitat d’embranzida pel sector del llibre que sembla que ha quedat a mitges. Aquest final de juny i aquest juliol, a places, terrasses i jardins s’han fet activitats literàries, sobretot a comarques (per qui no hi estigui avesat, comarques pot ser a mitja hora de Barcelona). A Barcelona ha costat més i la capital ha mediatizat molt la idea de Sant Jordi (i dels grans festivals, com si tota la cultura passés per aquí; res de nou a l’horitzó). En els actes a l’aire lliure hi ha hagut una estranya alegria, una impressió de retrobament i d’agraïment per part de tothom. Aquest anar per altres rails ha fet que certs actes tinguessin més públic del que s’esperaria a la llibreria. Però d’això no se n’ha parlat i ha costat que fos visible (visible, agrr, l’adjectiu errabund dels temps d’avui) i que, per tant, la fórmula s’escampés i es celebrés. És bo plantejar-se el perill de caure en la reducció del llibre a una foto: que es limiti tot a acaparar signatures i es renunciï a la conversa, a les idees que en un acte relaxat, à plein air, poden circular. Posats a fer coses a destemps i a deslloc, que és el que ens ha abocat la pandèmia, per què no podem jugar amb les possibilitats que ens dona el bon temps i un nou espai? Com és que costa tant trencar inèrcies i construir de nou? Podem desfer sabotatges, encara.
