Avança el calendari i ja s’ha convocat l’inici de l’assemblea fundacional de la nova organització de Junts per Catalunya. Visc per primera vegada de ben a prop i amb una participació inèdita per extraordinària en la meva trajectòria personal i professional el procés de creació d’una eina que és també de participació ciutadana i que s’adreça no únicament a la comunitat catalana del Principat sinó igualment a les 250.000 persones que viuen a l’estranger i que, no obstant això, fan feina per Catalunya i en promouen cultura i arrels. Em refereixo a una comunitat activa i militant que, des de la diàspora, continua essent un actiu imprescindible en la construcció de la Catalunya del segle XXI.
Aquests dies (que poden ser pocs per l’amenaça de la Fiscalia) podem escoltar i veure els presos polítics als mitjans de comunicació en virtut de l’aplicació de l’article 100.2 i del tercer grau assolit, coincideixen amb la voluntat d’ordenació d’aquest context canviant i ple de reptes que es fan especialment cruents com a conseqüència de la pandèmia. Una ordenació que, al meu entendre, es tradueix en l’articulació d’aquestes noves eines, també polítiques, que ens han de permetre continuar el camí iniciat fa deu anys. Saber del compromís d’actius com Jordi Sànchez, que des dels seu perfil a Twitter recorda el perquè del naixement de Junts.cat, és per a mi una motivació extra a l’hora de participar des del meu àmbit de coneixement, que no és altre que el cultural, en la creació d’aquest partit. Sànchez diu: “Comença el nou projecte per guanyar la independència. Compromès amb el bon govern per tota la ciutadania i per una prosperitat inclusiva, per vèncer la crisi econòmica, les desigualtats i l’Espanya que ens nega el dret a ser”. Així és com crida a la militància i així és com una persona com jo, de base, hi respon d’una manera il·lusionada i compromesa.
Són dies de debat, d’això que en diuen pluja d’idees, de compartir diagnòstics -en plural, perquè en són més d’un- i de ser propositius. Són dies d’oportunitats, els veig així, els visc d’aquesta manera, i hi bolco els anys i panys de trepitjar el país i de parlar amb la seva gent per recordar com n’és d’important integrar dins d’aquest projecte la visió que ja es tenia, ara fa tot just 98 anys i una setmana (18/07/1922), en la Declaració de principis d’Estat Català on ja s’hi anunciava la nació catalana completa i confederal com a objectiu de futur.
Els qui segueixen les meves reflexions periòdiques d’ençà que soc a l’exili sabran que la defensa de la llengua catalana, l’occità d’Aran i la llengua de signes catalana, han protagonitzat alguns dels meus escrits. És una qüestió, la dels drets lingüístics, que no ens plantegem fins que no topem amb una realitat hostil. En el meu cas, l’exili m’ensenya cada dia com n’és de vertebradora la llengua, com reforça el vincle de pertinença a una comunitat, com t’obre (i et tanca) portes, com et permet comunicar-te i “ser casa”.
Vull pensar que la realitat que vivim alguns dels participants en la creació d’aquest nou partit, per anòmala, ens permetrà corregir alguns dels errors, algunes de les mancances que un context més amable i acomodatici haurien amagat. És el moment de posar en comú objectius i necessitats i fer-ho cridant a la unitat dels Països Catalans que han estat capaços de preservar uns mínims comuns denominadors en èpoques de moltíssimes dificultats.
Que sigui aquesta mirada cultural i lingüística, que el territori ha defensat amb passió i convicció en èpoques molt fosques de la nostra història recent, la que ens faci de guia per obrir una etapa d’autèntic renaixement. La necessitem més que mai.
