Publicat dos dies després de la mort de Juan Marsé, a l’article ‘L’amor fa els àngels així’, Marina Porras recorda la Barcelona que batega en les pàgines de Blai Bonet, a qui enllaça amb Gabriel Ferrater perquè tots dos, diu, van conèixer el fàstic en la «Barcelona de l’esquerra divina» (una generalització que decideix d’obviar el fet que aquesta esquerra està conformada per una multiplicitat de veus diferents). Porras parla de les obres de Bonet i de Ferrater com d’unes obres que sovint han estat menystingudes, poc llegides a posta o tractades amb altiva condescendència pel fet d’haver estat escrites en català. Hi puc estar d’acord. Ha passat amb molts altres autors i encara passa avui. Que molts dels polítics de l’esquerra comuna es van proclamant LGTBistes sense reivindicar ni una sola vegada el combat de Víctor Català (perquè no són capaços d’arrabassar-se prejudicis i d’adonar-se que la literatura de Caterina Albert no té res a veure amb cap provincialisme tronat), és un fet. Que els llibres d’alguns gurus filosòfics dels moviments socials que emergeixen a Catalunya quasi mai no recolzen les seves reflexions en la literatura catalana (perquè tendeixen a endinyar-la compulsivament en el magma d’una suposada literatura burgesa i aviciada tota ella per les institucions convergents), és un altre fet.
Porras sustenta part del seu comentari en la Barcelona de Míster Evasió, de Blai Bonet. Una novel·la que es publica miraculosament l’any 1969, un any després que Bonet hagués hagut de tornar a Santanyí havent d’entomar el fet que l’establishment del Principat (i no pas «l’esquerra divina») el considerés un autor que s’havia tornat il·legible.
Però ‘L’amor fa els àngels així’ va més enllà. També hi afirma que «ens hem deixat robar la ciutat pels mites de l’esquerra caviar, que han monopolitzat tots els discursos i les lectures» i ho afirma mitjançant un plural (‘ens hem deixat’) que essencialitza el fet català: no «ens hem deixat robar la ciutat» per allò que anomena «l’esquerra caviar» perquè la ciutat també és d’aquesta esquerra i de tots aquells a qui Porras considera els «ploramorts de Marsé».
«És sobre l’oblit de la Barcelona de Blai Bonet, i de tants altres, que s’ha construït la ciutat de Marsé», diu a l’article. No es tracta, més aviat, de diferents realitats que fan Barcelona? La ciutat de Marsé és això, una construcció edificada damunt de l’oblit? Si fos així, qui és que oblida? Que potser alguns lectors de Bonet i de Ferrater no poden oblidar ben a consciència i practicar l’omissió no només com una figura estilística? Que potser llegir determinats autors que han fet la seva obra en català equival a vacunar-se contra l’oblit? Que no dependrà sempre de la manera de llegir-los?
Parlant de robatori i traçant una frontera (gramatical i ideològica) entre nosaltres i ells, els que en aquest article són tractats com els únics causants de l’estat de la Barcelona actual i del forat negre en la qual s’haurien soterrat algunes obres escrites en català, em pregunto per què no s’esmenta, justament aquí on es parla d’oblit i on es demana de no deixar-se emportar per inèrcies, l’estratègia politicocultural de trenta anys de pujolisme (i que encara cueja), l’hegemonia d’algunes editorials catalanes de subvenció assegurada i la manera de llegir (o de no llegir) la literatura catalana des de les aules de filologia. O és que potser Molas no va fer servir el sedàs i no va tenir, ell també, les seves bèsties negres, que escrivien en català? Per què Porras, que no es cansa de fomentar el debat i de fer-ho des d’un angle que es vol crític, presenta, en aquest cas, un escapçament?
És més, a ‘L’amor fa els àngels així’, Porras encara fa una altra cosa. Bo i explicant que li sembla que Bonet i Ferrater «es devien entendre una mica, tot i que literàriament venen de galàxies diferents», estableix una complicitat entre l’escriptor de Reus i l’escriptor de Santanyí. La manera com l’article justifica aquesta germanor és a partir d’unes pàgines de dietari en què Bonet parla de Ferrater. Porras sap perfectament quins són els autors que interessaven Ferrater. Des de Foix a Carner. Des de Riba a March. Que Bonet i Ferrater compartissin Barcelona i moments de conversa de bar, que Bonet li dediqués una frase tan bonica com la que porta per títol l’article, no significa, en rigor, que Ferrater estigués interessat per l’obra de Bonet. On és, em pregunto, el comentari de Ferrater sobre l’obra de Bonet que avalaria la tesi de Porras? Bonet s’ha volgut associar, a través de la seva obra, amb moltíssimes personalitats i no sempre ha tingut de retop una correspondència. Elevar l’anècdota a clau interpretativa em sembla una manera de mitificar (i mistificar) una literatura catalana que el que crec que més aviat necessita és alliberar-se d’uns quants mites balmats.
Lluny de llegir-los des de la seva individualitat, la de Bonet (denunciant els botxins de la guerra civil) i la de Ferrater (travant escriptura i lectura crítica com pocs), Porras els ajunta en un bloc català per tal d’oposar-los a una «esquerra caviar» amb la qual, per cert, i si d’anècdotes es tracta, tant un com l’altre hi van compartir glamour, amistat i lectures. Obviar que Bonet i Ferrater tenien una intensa relació existencial i literària amb persones com ara Gil de Biedma o Barral i presentar-los com a víctimes d’un «camp de concentració» gestionat per alguns individus d’aquesta mateixa «esquerra caviar», em sembla una immensa tergiversació.
Si Porras hagués volgut ser fidel al quadro, en comptes de pintar-lo tal com li agradaria que hagués estat, no entenc per què en aquest cas ni tan sols no ha esmentat, com sí que ha fet altres cops, el menyspreament dels catalans envers la seva pròpia cultura, el caïnitisme atàvic que també existeix a Catalunya, el nepotisme instaurat en la cultura catalana des de sempre o una universitat que molt sovint amputa i censura els debats més agosarats que podríem tenir.
En el seu article, aquest escamoteig va de la mà de figures retòriques hiperbòliques, com la de l’«amo del camp de concentració» que utilitza per parlar de l’abús de poder que atribueix a Barral. Una imatge que no és només una figura retòrica ni una expressió aïllada de la tesi de l’article. Perquè el llenguatge mai no serà banal ni secundari. Serà sempre polític. Però si tant els agrada a alguns aquesta “metàfora”, potser podrien començar a anomenar un reguitzell de kapos.
