A Pandèmia, la Covid-19 trasbalsa el món, Slavoj Žižek diu que és pràcticament impossible saber on acaben les dades i on comença la ideologia. Que fa mesos que vivim exposats a una dansa macabra de xifres i a una politització aberrant de la salut pública, ho diu Žižek i ho diu tantíssima gent. Però encara que no estiguem en condicions de traçar la frontera exacta entre el número de vides perdudes i la manipulació carronyaire, sí que estem en condicions de parlar en general. Sabem que ha mort molta gent; que ha mort molta gent que no hauria d’haver mort; que pels pèls no ha mort gent gràcies a la contenció immediata i a la feina ingent dels treballadors del sector sanitari. Sabem també que morirà molta més gent i que la causa de les morts que vindran no serà només vírica. Serà econòmica, serà social, serà injusta, serà estructuralment violenta.
En aquest cas parlar en general no és fugir per les branques: l’abast polític de les paraules de Jamar Perry, un dels supervivents de l’huracà Katrina amb què Naomi Klein comença La doctrina del xoc,serveix perfectament per parlar de la situació que ha provocat la Covid-19 arreu del món: sabem que ha mort molta gent, va dir. Gent que no hauria d’haver mort, va afegir. Podem dir perfectament que ho sabem, encara que, des del seu redol casolà i remenut o des d’institucions gegantines, sempre hi hagi algun negacionista amb més o menys incidència.
Si del rebuig a la realitat en depèn la vida de milions de persones i la supervivència del planeta, cal anar molt en compte i denunciar la mentida com a primer pas per mirar d’aturar el desastre (Noam Chomsky no fa gaire parlava de l’amenaça que significa la cursa entre Bolsonaro i Trump per esdevenir el pitjor criminal del planeta i afirmava que el concepte de veritat corre el risc de desaparèixer quan no es paren de dir mentides). Si del rebuig a la realitat, en canvi, no en depèn la destrucció, perquè la magnitud és una altra, tendim a pensar que es tracta d’una guilladura malaltissa que no cal ni rebatre perquè fer-ho implicaria donar veu a un estirabot provinent d’un col·lectiu molt petit o d’una sola persona i una manera de contribuir a propagar, des del teu redol casolà i remenut, el menyspreu envers les vides perdudes i les que pengen d’un fil. No hi puc estar més d’acord.
El que no comparteixo, però, és que la causa del negacionisme d’estar per casa sigui necessàriament una guilladura malaltissa. Una bogeria damunt de la qual s’hi projectaria la mirada paternalista de qui s’atribueix prou competències com per anar pel món diagnosticant malalties mentals. Una atribució, d’altra banda, la de la bogeria, que podria acabar exculpant la gravetat de negar que ha mort molta gent que no hauria d’haver mort i les conseqüències ètiques i polítiques que es deriven d’aquesta negació (no exigir responsabilitats als gestors de la crisi actual).
Sentim petites negacions ara aquí i ara allà i no només en la impulsivitat de les xarxes. Un exemple entre tants amb el qual he topat no fa gaire: no tinc cap element que justifiqui el deliri d’algú que et diu que si estàs preocupada i tens por és perquè mires massa la premsa, d’algú que se’n riu de la mascareta que portes, d’algú que decideix que la suposada potència del seu art prové de la distància metafísica que ha erigit entre ell mateix i el carrer per on tresca, d’algú que et regala una mirada de menyspreu quan li dius que no tens cap ganes de fer-li dos petons precisament a ell, tan convençut i feliç i tan allunyat, diu, d’aquesta immensa mentida.
Tampoc té sentit el meu primer pensament: per molta estripada que ostenti, es tracta només d’un artista amb tics similars als de qualsevol polític negacionista d’extrema dreta. No té sentit el meu primer pensament perquè no fa falta acudir a un polític negacionista d’extrema dreta per parlar, per semblança, de l’egocentrisme reaccionari d’un artista sofisticadament alliberat, diu, de la bromera de la pena i dels dies. No fa falta perquè allò que aquest artista està fent (o deixant de fer) amb la violència estructural que estem presenciant i patint, no només depèn del magma cultural i de vida que l’agombola: també depèn d’ell mateix.
Recórrer a l’obscurantisme evident del polític més ultra per tal de parlar de la presa de posició de l’artista és una manera curiosa de deixar entendre que l’obscurantisme ultra és una característica que només acompanya l’art en determinats moments de la Història. Una manera, en definitiva, d’essencialitzar la creació i de sublimar l’artista. I en aquest cas parlar en general sí que és fugir per les branques: perquè a l’art així entès, en general, és difícil d’acompanyar-lo de cap adjectiu. Ni tan sols amb el d’imprescindible.
