Obrir el debat sobre monarquia o república. Ni més ni menys. Això és el que va proposar fa un parell de setmanes la vicealcaldessa de València, regidora d’Urbanisme i Secretària General del PSPV-PSOE en aquesta ciutat, Sandra Gómez. Ho va fer des d’un article al eldiario.es titulat, sense escatimar en afectació, “Carta oberta al meu partit, el PSOE”. Es desconeix, per ara, quin ha estat el ressò intern o els impactes en la història de la sismografia política. De moment, tot apunta a una quietud qui sap si enganyosa. “Demane obrir el debat”, va reblar Gómez. I aquest silenci estiuenc adornat de grills potser siga la imminència del gran canvi. O no. El silenci sovint esdevé en un element que només anuncia la proximitat de més silenci.
No sabem si Gómez va tindre un somni i es va llançar al teclat amerada de sang, esforç, llàgrimes i suor per enllumenar les grans arbredes per on passe l’home lliure. En tot cas, l’article no deixa de ser un cúmul d’obvietats, sense cap profunditat sobre la idea de república ni els seus valors, i on s’ha volgut donar més importància a qui l’ha escrit que a allò que diu. De fet, més que elaborar una reflexió política, Gómez s’ha fet una selfie enmig d’un paisatge que li sembla bonic: “Sempre he tingut vocació republicana”. I dedica bona part del text a disculpar el perquè milita en un partit que, en veritat, no defensa la república. Com en la més transcendental de les negacions, fins a tres voltes escenifica com de doble, o triple, pot ser la moral. “Pot estar justificada [la monarquia] com un exercici d’oportunitat democràtica”, “un republicà podria defensar l’existència accidental d’una monarquia com a ferramenta útil per a la constitució d’un règim de llibertat i drets”, “no ha de ser una contradicció veure a un demòcrata, a un republicà, assumir la monarquia com a element pragmàtic”.
Utilitat, oportunitat, pragmatisme... Aquests són alguns dels trets d’influencer que ens transmet la selfie. Avui té un semblant de republicana, però demà pot aixecar-se amb les faccions cansades, però gens contradictòries, d’una provisional monàrquica. No sabem quins d’aquests dies, monàrquica o republicana, és quan Sandra Gómez defensa a la constructora Metrovacesa en el PAI de Benimaclet o, en canvi, es plega a la voluntat de l’alcalde Joan Ribó de protegir el màxim de metres quadrats d’horta. Sí que va quedar bastant més clara l’altra versió de monàrquica, molt poc parlamentària, quan no fa molt va anunciar novament l’enderroc dels blocs dels Portuaris, l’històric edifici situat en l’antic camí de la prolongació de Blasco Ibáñez fins la mar. En aquesta ocasió, Gómez es va felicitar de l’acord amb els veïns o, millor dit, amb els propietaris. Res no va dir, ni molt menys consultar o consensuar, respecte de les famílies pobres que, fa bona cosa d’anys, ocupen moltes dels habitatges públics sense que l’administració haja estat capaç de regular la situació. Per a Gómez, un veí, un ciutadà, és algú que paga. Encara que, acte seguit, en un atac de republicanisme, va assegurar que en la parcel·la que deixaran els blocs es construiran 144 habitatges destinats a atendre situacions d’exclusió social o emergència. Però en ser preguntada per les actuals famílies en aquesta situació, es va mostrar novament monàrquica alhora que taxativa: “Seran els Serveis Socials els qui busquen una solució”.
No sabem quin sistema polític modelarà l’humor quan la vicealcaldessa s’haja d’enfrontar a la indigesta sopa de lletres en forma de PAIS heretats del Partit Popular, qui, amb delit, i molt napolitanament, va deixar als constructors les mans lliures sobre la ciutat. A banda de Benimaclet hi ha Malilla, Font de Sant Lluís, Forn d’Alcedo, Benifaraig o els plans especials de Natzaret i El Cabanyal. També les amenaces per l’ampliació del port, de la ZAL o de la V21. Processos per als quals el PSPV-PSOE, amb la reversible Gómez al capdavant, no s’ha mostrat massa procliu a invocar la participació ciutadana. Deu de ser l’influx d’eixe republicanisme segons Plató on només els savis podien governar. Uns savis que solen coincidir en el despatx d’Urbanisme de l’Ajuntament, allà on el seu predecessor, i també mestre i mentor, Vicent Sarrià, va teoritzar com ningú sobre l’agorafòbia, la metafísica de la catifa i la migdiada.
València serà una ciutat de places. Això sol repetir Sandra Gómez sobre el futur de l’urbs. Places on massa sovint mauren les terrasses a vessar de turistes, augmenta el preu del lloguer i es creuen les maletes amb rodes dels qui arriben de low cost amb les dels veïns i veïnes expulsades. Sí, una ciutat de places. Contingents sense contingut. Així funcionen els eslògans i també certs articles on la república és només un filtre de color per eixir millor en la foto.
