Durant molts anys, als carrers del País Basc, hi lluïa una consigna per tot. Deia ‘Borroka da bidea’. És a dir, la lluita és l’únic camí. I aquesta lluita era en tots els fronts, el militar i el polític, l’institucional i al carrer.
No es pot pas dir que no hi hagués un compromís militant admirable. I que aquest compromís no forcés a assumir uns costos personals devastadors. Per tot el mal i dolor que es causava i que ha deixat profundes ferides. I per tot el mal que provocava també en les pròpies files, per una repressió acarnissada que havia arribat a comptar més de 800 persones a la presó. Centenars d’exiliats. I morts.
A Euskal Herria es va viure una confrontació sense treva, amb una terrible derivada armada. Hi van anar amb tot. Les paraules no eren buides. Ningú no va perdre la força per la boca, la van perdre per una estratègia políticomilitar devastadora. Ningú no va gallejar d’una força que no tenia, ni de res que no pensés fer. No eren castells de foc, ni retòrica èpica i buida. Era foc real. Cap fanfarronada.
L’enfrontament era real, amb l’Estat, i s’ensumava als carrers. A cada paret. Fos dia de manifestació o no. Tot era trepidant. Les detencions se succeïen, cada dia. La lluita al carrer, kale borroka, era el pa nostre de cada dia. I la violència, armada, que va segar tantes vides, es deixava sentir amb força.
En aquells anys recordo haver participat en infinitat de manifestacions. Amb els amics del Goierri. Allí on fossis hi havia un ambient que denotava com de viu estava el conflicte. I com d’activada i mobilitzada l’esquerra abertzale. L’ambient era molt intens. Molt. Intens, tens i apassionat.
Aquella etapa ha quedat enrere, gràcies a un canvi d’estratègia que va arribar a destemps, tard. Però com se sol dir, més val tard que mai. No era fàcil renunciar a una estratègia que ho havia empantanegat tot i que havia creat unes inèrcies que no eren fàcils de canviar. Com més t’has allunyat, més costa tornar. El gir estratègic exigia valentia, molta més que seguir com sempre, ancorats on eren, aferrats al ‘Borroka da bidea’ que havia donat prou mostres que no portava enlloc. Era com l’ase que persegueix la pastanaga i que per molt que s’hi esforci no s’hi aproxima, només accentua el patiment.
A Santurtzi vaig poder assistir a un acte d’aquesta campanya electoral, d’EH Bildu, les sigles de l’esquerra abertzale, hereva de la històrica Herri Batasuna. Un acte molt tranquil. Res a veure amb aquell ambientàs elèctric que havia viscut en d’altres eleccions, en els que l’esquerra abertzale era al carrer amb una presència aclaparadora. I ETA colpejava a tort i a dret.
Doncs bé, en aquella etapa de mobilització tan intensa, també de confrontació armada, anys d’agitació als carrers, quan semblava que s’havien de menjar el món, de compromís i sacrifici, el suport electoral va ser, en el seu millor moment, del 18 per cent .
En aquestes eleccions basques, en un ambient estival, EH Bildu va sumar el 27 per cent dels vots, millorant clarament el resultat de les darreres eleccions. No només va aconseguir una xifra històrica de vots, sinó que ho va fer sense els enormes costos personals d’una època ja pretèrita, feliçment superada si no fos pels més de 300 presos que encara s’estan podrint a la presó. I per uns cementiris que encara parlen i que representen una motxilla.
L’esquerra abertzale va aprendre que com pitjor, pitjor. Va aprendre a saber-se desprendre d’una inèrcia que els abocava a un carreró sense sortida i que només aconseguia cronificar el patiment i el dolor, que aïllava l’esquerra abertzale i li impedia connectar amb nous sectors socials. Per contra, qui s’aferrava els darrers anys al com pitjor, millor, era l’espanyolisme i, en particular, la dreta del PP, que se sabia més forta, que sabia que n’estava traient (ells, sí) rèdits polítics. El PP ha passat, a Euskadi, de voler disputar al PNB la majoria, a un sostingut retrocés electoral, a una notable davallada del conjunt de l’espanyolisme.
I l’esquerra abertzale ha confirmat que com millor, millor. Amb dades incontestables. Només podran guanyar democràticament, a base d’incrementar el seu suport electoral, a base de conquerir nous espais, de seduir nous electors i sectors socials. Només amb això seria també, probablement, insuficient. Però sense aquest suport a les urnes no hi ha res a fer. La conclusió no pot ser més òbvia, avui (amb el canvi estratègic) són més a prop que fa uns anys del seu objectiu: una societat lliure i justa. Prenem-ne nota per no caure en similars errors.
