El resultat de les eleccions al País Basc i Galícia de diumenge passat s’ha llegit amb un cert optimisme des de l’independentisme català. La puixança de les formacions independentistes d’esquerres, EH Bildu i BNG, aconseguint la segona posició en els seus respectius països, corrobora que bascos i gallecs confien més en les formacions progressistes amb una consciència nacional pròpia que no pas en les d’àmbit estatal, sempre més propenses a sotmetre’s a interessos aliens. Seguint els passos de Catalunya, el Partit Socialista ha estat desplaçat progressivament de la posició capdavantera de les esquerres –amb totes les cometes i prevencions que es vulgui a l’hora d’utilitzar aquesta denominació-, tal com ja havia passat també a Escòcia amb la substitució dels laboristes per l’SNP.
Aquest entusiasme nostrat en alguns casos fins i tot s’ha passat de frenada. En algun mitjà de comunicació hi hem arribat a llegir, en un titular, que “PNB i EH Bildu amplien la majoria independentista a Euskadi”. En una línia similar s’expressava Carles Puigdemont en un tuit que deia així: “El resultat al País Basc i Galícia acrediten la fortalesa d’abertzales, sobiranistes i nacionalistes, i la decadència del bloc de Govern espanyol: una part s’enfosa a Euskadi i despareix a Galícia, i l’altra no aixeca el vol”. Al final de la piulada felicitava tant a EH Bildu i BNG com al PNB. No és estrany, atès que el soci habitual i tradicional de l’espai convergent al País Basc és el PNB. Així ha estat històricament i ho continua essent, com hem vist fa poc, per exemple, en la votació del suplicatori de Laura Borràs al Congrés dels Diputats. Per tant, s’entén que aquest espai polític vulgui abraçar-se a la vitalitat de BNG i EH Bildu -socis habituals d’ERC, amb qui té la fixació de competir- i mentrestant no deixi anar la mà dels conservadors jeltzales.
Si ens mirem els resultats i consideréssim encertada l’afirmació que diu que les dues principals forces basques són independentistes, és cert que l’independentisme arribaria pràcticament al 67% dels vots emesos en aquella contrada. Aleshores, seguint amb la mateixa reflexió, ens hauríem de preguntar què és el que impedeix que al País Basc s’hi reemprengui el debat sobre la sobirania. És cert que l’estatus dels territoris forals els dóna un avantatge en termes de benestar que és incomparable amb el d’altres zones de l’estat, com ara Catalunya, i que aquesta idiosincràsia pot fomentar el conformisme. També cal tenir en compte, però, que un factor determinant per a l’immobilisme és la solidesa de l’hegemonia del PNB, que tot indica que preferirà seguir pactant amb un PSE dòcil abans que arribar a acords amb un EH Bildu que li vingui amb gaires exigències. Mirant el precedent català, l’espai convergent només va decidir-se a aixecar el to quan va començar a veure la seva supremacia amenaçada per la banda esquerra. Si hagués seguit encadenant majories absolutes o bé hagués gaudit d’una comodíssima estabilitat, difícilment s’hauria arribat a l’1 d’Octubre. Per tant, és previsible que el PNB no mogui ni un dit fins que li vegi les orelles al llop.
Encara podem aprendre alguna lliçó més pel que fa a la diversitat ideològica d’una causa nacional. En el cas gallec s’hi pot veure com la inexistència d’una opció dretana vernacla aboca tot el vot conservador cap a una formació espanyolista. Més quan aquesta sap jugar hàbilment la carta d’un galleguisme de quatre tocs folklòrics quan li convé. En canvi, en el cas del País Basc, l’existència d’un centre dreta autòcton redueix la incidència de les formacions espanyolistes d’aquella banda de l’arc ideològic, en aquest cas condemnant-les gairebé a la marginalitat. Convindria des d’aquí considerar si és millor que l’espai convergent procuri assemblar-se cada vegada més a ERC, almenys estèticament, o bé si seria més convenient que es cuidés de disputar el terreny pel flanc conservador, mentre els republicans ho fan pel progressista.
