Sempre m’ha disgustat aquella expressió tan habitual quan ens queixem del país, i que fa allò de: “això només passa aquí”. Entre els opinadors i tertulians en tenim de veritables i obsessius experts. És un recurs retòric que combina dos sentits que podrien semblar contradictoris però que, de fet, es potencien l’un a l’altre, i se sumen. D’una banda, mostra una desconsideració notable sobre la qualitat del país. De l’altra, delata un punt de superioritat moral, propi de qui es mira el país per sobre l’espatlla. I, en el fons, el que hi ha, gairebé sempre, és una profunda ignorància d’allò que passa arreu!
Efectivament, quan en una conversa es diu que “això només passa aquí”, se suggereix que els catalans som fets d’una pasta de pitjor qualitat que la de la resta del món. L’expressió té un regust tirant a espriuà, de l’estil de l’Assaig de càntic en el temple: “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n / nord enllà / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!”. Reconec que jo sóc més de Pere Quart i el seu Assaig de plagi a la taverna: “Oh, que avingut estic amb la meva / petita, esclava, poc sortosa terra, / i com em recaria d’allunyar-me’n / sud avall”. Però tinc la certesa que la majoria de país salvadorespriueja més que no pas joanolivereja.
També amb aquesta expressió, menystenint el país, es queda per damunt de la seva suposada indigència. Hom se situa en la posició de l’observador lúcid que s’adona de la barbàrie en què viu immersa la resta del país. De passada es dona a entendre que se sap què passa més enllà -de fet a tot arreu-, perquè es pot comparar amb el que passa aquí fins a fer-ne el trist balanç d’un comentari que combina condescendència i victimisme alhora. Una actitud perdonavides i alhora ploramiques que serveixen per justificar bona part les pròpies febleses personals, no pas per explicar les col·lectives.
La veritat, però, és que poques coses de les que passen aquí no passen a tot arreu, naturalment, en el seu context particular. Ens agradi o no, vivim en un món tan interconnectat que és difícil escapar-nos dels grans desafiaments que es viuen arreu. I és d’una enorme absurditat lògica limitar-se a trobar explicacions locals per als problemes globals. D’exemples n’hi ha a balquena. Per exemple, en el terreny de l’escola, sempre m’ha semblat un error monumental que els mateixos problemes amb què s’enfronta, com a mínim, a tot el món occidental, els vulguem atribuir aquí a les lleis d’educació locals. I, encara pitjor, que els vulguem encarar amb intervencions que també a tot arreu s’han mostrat insistentment inútils, mentre no copiem les bones respostes que han funcionat a fora. Si arreu s’estan discutint de les mateixes adversitats, perquè hauríem de pensar que només són culpa nostra?
Una altra cas flagrant ens l’ha donat la Covid-19. La gravetat de l’impacte de la pandèmia ha estat similar arreu, amb variacions que en general no tenien tant a veure amb la perspicàcia dels seus dirigents com amb condicions socials o territorials prèvies. A Catalunya, posem per cas, amb un mateix govern, l’afectació ha estat completament diferent a Barcelona que a les Terres de l’Ebre. I amb les mateixes normes, ara només s’ha hagut de confinar el Segrià per raons més que òbvies. I sí: la frase “Hem fallat en la protecció de la gent gran” i “és un fracàs com a societat en conjunt”, no l’ha dit la consellera Alba Vergés -o no només l’ha dit ella- sinó que primer la va pronunciar la ministra de Salut sueca, Lena Hallengren, el país que sempre hem considerat exemplar en les seves polítiques socials i que tenim per disciplinat com cap altre. I, segons les informacions, el problema de les residències sueques -no us ho creureu pas- ha estat la manca de formació dels seus treballadors i la precarietat a causa dels contractes temporals... Això, només passa allà?
Estic segur que hi ha coses que “només passen aquí”. Tant de lamentables i vergonyoses, com de modèliques i envejables. Però moltes menys de les que ens pensem. La majoria, passen a tot arreu. De manera que seria un bon exercici que cada vegada que tenim la temptació de deixuplinar-nos amb aquesta mena de pensaments tòxics, ens documentéssim i donéssim un cop d’ull a quina és la realitat dels països del nostre entorn. Així, podríem passar d’aquell “estimo amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”, amb l’estil afligit i mortificat amb què Espriu se sent vinculat al país, a la manera desimbolta i desacomplexada de Pere Quart que li permet concloure: “I estimo amb un / irrevocable amor / aquesta meva -i nostra- / bastant neta, envejada, bonica pàtria”.
