Faig el camí del Parc Natural del Túria amb la bicicleta. Els marges són curulls de cames-roges, amb les seues flors estrellades, d’un blau tirant a violeta. El nom fa referència al fet que el seu tall floral pren una coloració vermella quan és molt irradiat pel sol, generalment al final de l’estiu. Les cues de llop creixen en rodals interiors: les pluges primaverals els han permès estirar-se com mai, i algunes superen l’alçada d’una persona. L’altre nom comú és “trepó” o “tripó”, i deriva de la forma del revers de les seves fulles que recorda la “tripa” dels animals remugants, una mena de llana envellutada. Les escabioses, també conegudes com viudes, es troben en rodals més humits, i algunes encara atrauen blanquetes de la col. Mentre avance pense en els noms de les flors, i en els motius circumstancials que varen servir per a ser batejades: les viudes sembla que reben aquest nom perquè durant l’època victoriana les dones que havien enviudat es col·locaven una agulla de pit amb la forma d’aquesta flor per a anunciar socialment el seu nou estat civil (i segurament amb la galivança de canviar-lo el més aviat possible...).
Els visitants que recorren la senda, amb les seues bicicletes de muntanya, passen veloços pel meu costat, m’avancen adelerats en la gesta esportiva. El meu ritme de passeig els incomoda una mica. Però el camí ben paga la pena recórrer-lo tranquil·lament, i descobrir els troncs torturats dels xops i dels àlbers, l’espessor dels desmais, els plàtans catedralicis, una vegetació de ribera que s’ha anat recuperant a poc a poc. En el canyar el rossinyol refila poderós i rivalitza amb les merles, a veure qui proclama millor la seua existència. La campanada del rossinyol és inconfusible, és com de cristall de Bohèmia. “L’ull veu allò que té recursos per a veure i aquests recursos són directament proporcionals a l’amor i al desig que hi ha al darrere”, va escriure el naturalista John Burroughs, en el preciós assaig L’art de veure les coses. El mateix es podria dir de l’oïda: rossinyols, merles, puputs, gafarrons, mallerengues, busqueretes, són descobertes abans per l’oïda que per la vista... I quina col·lecció d’ocells amics cantors!
De colp, un ocellet es posa en el camí, i en veure’m arribar, alça el vol, en un revolada curta, redreçant la cueta vermellosa. Al principi no el reconec, però després recorde que és un rossinyol bord. El seu cant és poderós i alhora estrident, garlaire, esqueixat. En espanyol rep el nom de rossinyol bastardo. El músic Olivier Messiaen li va dedicar un passatge de la seua extraordinària obra Catalogue d’oiseaux, amb el nom de La bouscarle de Cetti, una denominació molt més respectuosa, i que fa al·lusió al naturalista italià Francesco Cetti, que va descriure aquesta espècie durant el segle XVIII. Pense que projectar les nostres pobres percepcions morals als noms dels éssers vius és una pràctica esbiaixada, d’una antropocentrisme delirant. Per què bastard? Per què bord? Un ésser viu i eixerit com una espurna.
Els ciclistes m’avancen, com propulsats per una necessitat imperiosa d’accedir a alguna fita inassolible. Tota aquella diversitat de noms i de vida els és prou aliena, capficats en la meta i en superar algun rècord personal. En general, l’home viu d’esquenes a la naturalesa, i quan es capbussa en ella segueix sense veure gran cosa, perquè no té recursos per a veure, ni tampoc li han ensenyat a adquirir-los. Pense que es perden el millor de tot, però tant se val, l’aigua del Túria corre i la vida s’hi recrea.
