El vagó de segona classe del tren entre Delhi i Benarés passaria amb prou feines un control sanitari de transport animal a Europa. Les finestres, travessades per uns barrots metàl·lics, mostren un garbuix de braços amuntegats i alguna boca oberta que malda per respirar un bri d’aire de l’exterior. La ferum, com de restes passades d’un escorxador, es percep des de l’andana.
Entre la cridòria de nens nus i adults amerats de suor, hom arriba a primera classe i l’escena millora sensiblement. Amb tot, els vagons d’elit són només una successió de llitotxes separades per una cortina empedreïda i aspra; en mig de la foscor, caps i peus s’aboquen entre els plecs de tela rasposa que formen un corredor estretíssim. La sort serà ser l’únic ésser viu de la llitera. Els roncs dels passatgers es confonen amb la remor feixuga de la màquina quan s’engega i només algun grinyol metàl·lic, com de cargol mal ajustat, trenca la monotonia de la banda sonora ferroviària.
Deixar Delhi enrere no implica endinsar-se en cap boscúria inhòspita o deshabitada. Ans al contrari, durant desenes de quilòmetres -potser centenars, ja que l’espai i el temps són nebuloses difícils de calcular en un tren indi-, un continu humà ens acompanya. La segona ciutat més habitada del món es desfà mentre brollen illes de barraques i xaboles que romanen dempeus per inèrcia. Un femater interminable acompanya el tren durant tot el trajecte: muntanyes irregulars d’excrements, restes d’aliments, runes, plàstics, papers i altres immundícies. Al llarg dels quilòmetres, milers d’ànimes burxen voravia entre la merda a la recerca de menjar o de quelcom amb valor; molts són xiquets de tres o quatre anys. Treballen i juguen sobre el fem, entre el fem, amb el fem i dins del fem. No és pobresa; és alguna cosa pitjor. Brutícia, misèria, podridura... El vocabulari minso de qui escriu no encerta a trobar una paraula tan terrible i bruta com per ser adient.
Els rostres de l’Índia em colpegen amb més força que de costum des que el món va ensorrar-se, si no ho estava ja, per la pandèmia. En la primera onada, l’Índia no destacava pas. Ara, diuen, freguen els 800.000 casos en una població de gairebé 1.400 milions de persones. Amb milions i milions que viuen entre la merda. Mentida. Simplement, mentida.
Els casos no es disparen a l’Índia perquè els afectats no interessen a ningú i, per tant, no computen a les estadístiques. Són “los nadie”, que deia Galeano. Com els milers i milers d’indigents -la majoria, de pell fosca i amb evidents problemes mentals- que salpebren les grans urbs dels Estats Units. Ni compten, ni comptaran. “Los nadie...”, que costen menys que el PCR que podria detectar-ne la malaltia.
Salvant les distàncies, la sensació desagradable que se’m va engrapar a la boca de l’estómac al tren de l’Índia se m’ha repetit en els darrers mesos. Fa uns dies vaig passar per Lleida en ple confinament del Segrià. Un salconduit em va permetre d’entrar i sortir com un llampec, però amb temps suficient per visitar l’entorn de l’hostal Jericó, un dels llocs afectats pel nou brot. A pocs metres, el bar Quatre Cantons exerceix d’epicentre dels temporers, el col·lectiu d’immigrants que treballen el camp a preu d’esclau. Carrers atapeïts, cartera buida, por, una mascareta per cada dos o tres persones i la sensació d’estar en el punt de mira. Així és la vida d’un temporer a Lleida mentre espera feina a Alcarràs o Aitona.
Els temporers dormen amuntegats als pavellons tres i quatre dels Camps Elisis. Els fan fora sobre les set del matí i no poden tornar fins ben entrada la vesprada; si tenen sort, trobaran feina i passaran tot el dia al camp. Si no la tenen o és diumenge, vagarejaran per Lleida sense res a fer, mentre el seu nom –“els temporers”, que és com dir “los nadie”- es converteix en l’eco de la paraula maldita: “Coronavirus”.
Uns dies abans, però, travessant Ciutat Vella a València, algunes de les dones prostituïdes a Velluters es deixen veure pels carrerons mentre els clients pasturen a la recerca de carn barata. Els xulos controlen a certa distància i la coca base passa de mà en mà i de pipa en pipa. Ací i allà, per tot el país, els nuclis de xaboles i els barris marginals sobreviuen la vida amb la mateixa merda d’abans. Ni “nova normalitat”, ni punyetes en vinagre.
Diuen que la pandèmia del coronavirus no entén de classes socials... I una merda. La por i l’estigma apunta ara cap als explotats del camp i els marginats i no als contagiats en una terrassa cool o en un àpat al Club de Tennis, posem per cas. La pandèmia s’acarnissa amb els pobres perquè hi ha coses que són immutables. La “nova normalitat” continua sent els de dalt trepitjant els de baix. I tot un sistema al voltant perquè res no canvie.
