Segueixo amb molt interès com el sector cultural lluita per intentar revertir els efectes de la Covid-19 adaptant les seves propostes de tipologia molt diversa. I d’entre el que llegeixo, em colpeix especialment la reflexió que comparteix en obert (d’aquí que la citi) l’amic i pianista Manel Camp, amb qui vaig tenir la sort de treballar durant un període de temps molt intens en tant que representant seu. En Manel compartia aquesta setmana la seva indignació contra tothom i contra ningú en particular un cop sabuda l’anul·lació de la seva participació, fent tàndem amb la cantant i contrabaixista Gemma Abrié, en l’edició d’aquest 2020 del Vijazz, el festival de Vilafranca del Penedès que marida l’art noble de la improvisació musical amb la cultura del vi. En Manel puntualitzava en el seu escrit que la seva queixa no és en cap cas particular ni de mirada curta, i la manera com ho exposa així ho fan palès. No parlem de perdre un concert determinat sinó de contrastar els esforços que, en aquest cas, administracions locals, professionals del sector de la cultura que treballen en l’àmbit tant públic com privat i patrocinadors han fet, fan i faran per intentar mantenir les seves activitats en un context extremadament complex. I com a resposta a aquest treball, que és també i principalment un compromís amb la col·lectivitat, Camp es pregunta el perquè d’aquestes imatges que ens arriben i ens enfaden de persones despreocupades que semblen viure alienes a la crisi sanitària actual i als seus riscos.
Em faig meva la reflexió d’en Manel per completa (la podeu trobar, insisteixo, a les xarxes) i la sumo a una entrevista que comparteix com els artistes, en primera persona, i si m’ho permeteu molt particularment els músics en tant que expressió artística d’una universalitat màxima, han viscut la pandèmia però sobretot com enfoquen el retrobament amb la seva activitat professional que per a ells és principalment un retrobament amb la vida derivat del retrobament previ amb el públic. M’hi fan pensar les reflexions de la soprano manresana Núria Rial, sempre excel·lent i amb una de les carreres internacionals més notables del moment, que aquesta setmana ha fet tàndem amb el també molt internacional Xavier Sabata recuperant d’aquesta manera una de les actuacions que tenien previstes just abans del confinament gràcies al paraigua de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Acompanyada dels també estimats Vespres d’Arnadí, Rialp ha cantat Haendel al Palau de la Música Catalana aquest mateix dimecres, però abans ha compartit pensaments amb qui ha volgut escoltar-la (o llegir-la en entrevistes com la que publica el diari ARA i que cito a continuació): "Es crearà una energia amb el públic que ha vençut la por i nosaltres sabem que darrere les mascaretes hi ha persones: què faríem els cantants sense el públic?".
Trobo que es parla poc d’aquesta relació necessària i vital entre públic i artista quan, per contra, es troba en la gènesi de tota manifestació cultural i n’explica d’una manera cristal·lina el motiu de ser, l’èxit, la capacitat transformadora que rau en la pròpia gènesi de l’acció cultural. Probablement ens hem centrat molt, no sé si massa, en el rol de la indústria, del sector cultural, possiblement per necessitat (per blindar-ne la supervivència) i perquè encara ens trobem en aquell punt tan primigeni en què cal posar en valor les xifres que expliquen el volum econòmic i de riquesa que genera la cultura. Però fins i tot quan volem posar l’accent en la força del nombre, el cervell ens traeix i ens parla de sentiments, de vincles, de participació i de festa. La mateixa festa del llibre i de la rosa, prevista ara sí per al proper 23 de juliol i estesa ja no només al Principat sinó amb altaveus a les Illes i al País Valencià, segons em traslladen activistes d’ambdós territoris.
I és aquí on m’aturo: l’etimologia del substantiu “festa” ve del llatí “festa” que en la seva forma plural és “festum”. D’aquí en podem anar desgranant diverses accepcions: des d’un conjunt d’actes de caràcter alegre organitzats amb la finalitat de celebrar o commemorar un fet o recordar un personatge (ja siguin de caràcter civil o religiós), fins a referir-se a coses que donen alegria. Però en la gènesi de tot plegat hi trobem aquesta voluntat de celebrar, de comunió i d’alegria que, penso, en els temps actuals ens és més necessària que mai. Que la irresponsabilitat dels uns i l’obsessió pel nombre dels altres no ens facin desviar l’atenció i preservar la llavor que vertebra la festa, la cultura i la vida.
