“Per què l’home més influent de la cultura catalana de principis del segle XX segueix, avui dia, condemnat a una mena de purgatori cultural?”, es pregunta el periodista Pep Antoni Roig, en un article de La llança. Evidentment, es refereix a Eugeni d’Ors, o als seus àlies Xènius o Octavi de Romeu. I és ben cert que la influència de D’Ors va ser cabdal en la intel·lectualitat catalana d’inicis del segle XX, i escriptors com Josep Pla o Joan Fuster es declaren deixebles seus. A la seua mort, Fuster va ser dels pocs que va gosar trencar el silenci i que va escriure una necrològica: “Té un profund sentit el fet que E. D’Ors dedicàs, des d’un principi, la millor part del seu esforç literari al periòdic[...] El seu Glosari quotidià representa un treball perseverant i lúcid sobre la consciència col·lectiva de la gran massa de lectors del país[...] El seu propòsit era suscitar la virtut de la curiositat, i per la seua tasca aprofitava l’instrument més eficaç, de major difusió: la premsa”.
D’Ors va emprar la premsa com a vehicle civilitzador, des d’una europeïtat i desig de modernitat que va ser un daltabaix per a la intel·lectualitat catalana. Ningú havia escrit d’aquella manera dels moralistes francesos, ni ningú havia sentit parlar fins aleshores de Joubert o Chamfort. D’Ors va establir una ferma política cultural, basada en una mena d’elitisme dels intel·lectuals, que féu que de colp i volta hi haguera un accés a l’alta cultura, i això des de mitjans populars i generalistes. En aquest sentit, era un il·lustrat, un Diderot (o un Mariano Nipho...) que s’esforçava per millorar el seu país emprant els mass media del moment. La vall de Josafat és un suma mundi del seu ideal educatiu, i una guia ben fidel per a establir-se orsianament en el món. Un llibre de capçalera que no em canse de rellegir.
I, tanmateix, aquestes llums tan enlluernadores venen seguides d’unes ombres molt fosques, que explica el purgatori assenyalat adés. Si la intel·lectualitat espanyola és marcadament orteguiana, la catalana no ho és orsiana (alguns, a Madrid, parlaven d’Eugenio Dos, per oposició a Ortega). La pèrdua per part de D’Ors d’aquelles oposicions a càtedra, la seua espantada a França, l’abandonament del català com a llengua literària, escrivint primer en francès i després en castellà, i finalment, el seu retorn a Espanya, vestit de falangista i dirigint el Museu del Prado a principis de la dictadura són moles de molí molt difícils de digerir, per molt que s’admire la seua obra intel·lectual anterior. Vicente Cacho, que no tenia fama d’esquerrer precisament, en Revisión de Eugenio D’Ors és d’una duresa extrema, i hi demostra una actitud autoritària i un corpus teòric feixista molt abans de l’incident acadèmic. Un protofeixisme que també s’ha denunciat en La benplantada (pel professor Ettinghausen) i que resulta cada vegada més clar i insalvable com més s’estudia la seua figura (“un falangisme caricaturesc”, escriu Jordi Gràcia). Això, junt a la seua actitud messiànica (“D’Ors se veía sin inhibición alguna como un nuevo Moisés”, segons Cacho), fa de la seua figura un fantotxe.
Un nou Moisés que, a més a més, va abandonar el seu poble, caldria afegir. I, tanmateix, D’Ors escrivint en castellà o en francès segueix sent ell (quins grans llibres són Tres horasen el museo del Prado o Lo barroco). El llegim, l’admirem, i, finalment, el compadim. Volia ser Goethe i no va passar de ser un mal Werther. José Luis Aranguren, en Crítica y meditación, escriu sobre la mort de D’Ors, solitària i una mica abandonat per tots. Sembla que aquest li va dir a Pemán, comentant la seua progressiva paràlisi: “Estoy labrando mi propia estatua”. Una estàtua que, ja aleshores, feia pena.
